LLIBERTAT CONSTRUCTORA DE LA CONVIVÈNCIA.

Objectiu dels éssers humans, una pau feliç de convivència. Cada persona desitja la felicitat. Però la felicitat no és total si no és compartida. En el seu assoliment les relacions amb l’altre són indispensables. I en aquest compartir la llibertat, hi juga la saviesa. Compartir és relacionar-se. I en aquest joc de la vida s’hi mouen persones lliures. El primer problema el crea la realitat que les persones que es relacionen no són perfectes perquè són limitades. Aquesta imperfecció pot crear problemes amb una comprensió desigual d’una mateixa paraula. Per exemple a la felicitat si pot arribar per diferents camins. I es pot donar el cas que la causa de la felicitat d’una persona sigui la de la infelicitat en l’altre. Saber relacionar-se amb aquestes diferències es déu a la intel·ligència sàvia. Les diferents capacitats intel·lectuals porten massa sovint a l’enemistat fruit de l’egoisme. És veritat que totes les persones neixen intel·ligents però de la mateixa capacitat fins al límit que algun cop la intel·ligència sigui negativa. La intel·ligència és fonamental per l’exercici de la llibertat. I aquí comença el problema. N’hi ha un altre de problema que esdevé més perjudicial. L’autoritat que es creu infal·lible. L’autoritat que es creu tenir la raó desautoritzant la llibertat del súbdit. És veritat que el súbdit ha d’obeir però té dret a manifestar les seves objeccions per arribar a un consens. Quan el consens no és possible significa que l’autoritat és considera infal·lible. I es produeixen dues postures: a) al súbdit se li nega el dret de ser persona i b) la autoritat actua com si de veritat fos Déu perquè si no es pot equivocar i es creu superior a l’ésser humà. Les dues posicions són la negació del ser humà. En ambdues és nega el fet de ser humans, una perquè se l’envia al mon de la irracionalitat i l’altra perquè s’atribueix poders que no té. I tot per un mal us de la llibertat. La llibertat no és sempre veritat. Si ho fos, la persona humana seria infal·lible amb el destí de convertir-se infinit. Però l’ésser humà està sent fal·lible en el camí de l’infinit si fa un us racional de la llibertat. Aquest us racional ha de tenir un sòlid fonament: creure en Déu.