L’EXISTÈNCIA DE DÉU DEFINEIX LA HISTÒRIA

La meva filosofia del fet religiós defensa que sense Déu creador la humanitat no existiria. En les meves lectures diàries he llegit en el Diari ARA un article titulat MATEM DÈU UNA VEGADA PER TOTES, de l’escriptora Najat El Hachimi. Afirma que “les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits”. He deduït que un dels perjudicis rau en el fet de no poder assolir la veritat absoluta. L’ésser humà és limitat. I aquesta limitació es fonamenta en la seva llibertat. I la llibertat mai serà absoluta perquè pot interpretar una veritat des de la vessant del bé o del mal. Les creences religioses són tan antigues com la història. La mitologia amb la creació dels deus i deesses hi descobria protectors de la humanitat. En l’any 399 abans de Crist, Sòcrates, mestre de Plató i Aristòtil fou condemnat a mort fent-li beure cicuta per les seves conviccions religioses. L’autora de l’article lamenta que la mort de Déu defensada per Nietzsche, excel·lent filòsof, no sigui veritat. Personalment penso que no es pot demostrar l’existència de Déu perquè la saviesa humana no és infinita. Però la presència humana va plena de sentiments i idees sobre la seva existència. És una relació en la intimitat. En paraules senzilles, la seva presència es palpa, ens acompanya. La mort en creu del Fill de Déu, Jesucrist, històricament comprovada, és l’argument més convincent. Som molts els seguidors. Simplement és un acte de fe. L’article l’acaba amb aquesta frase: “Les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits, són alienants i deshumanitzen perquè la única manera de convertir-se en veritats absolutes i escapar de l’evidència de la seva pròpia naturalesa fictícia és aniquilant la competència, qualsevol veu que els porta la contrària”. Els perjudicis personals no depenen de les idees sinó de les interpretacions que en fa cada persona. I el problema és alienant quan una persona es creu superior a una altra menys preuant-la. L’existència de l’orgull personal és l’avant sala de les guerres i del crim. El desig de matar Déu no és res més que convertir-se en un altre deu per tenir llibertat de matar.  El cristianisme, el mahometisme, el judaisme, religions que creuen en un sol Déu, malgrat les guerres de religió, no contemplen en la seva doctrina la guerra, que quan s’ha declarat ha estat per motius aliens a la religió, sí, el diner i el poder polític. El diner i la política són la causa de tots els mals.