Quan l’arribada del segle XXI obria la porta de l’esperança a
una convivència universal més justa, humana i solidària, la presència de la
mort assoleix un protagonisme gairebé llei com a moneda de canvi. La mort en
mans dels enemics de la humanitat. Però, què és la mort? Senzillament, la
germana de la vida, les conpanyes de l’existència dels éssers vius. Són dues
portes, la vida, la de l’entrada a l’existència i la mort, la de la sortida. De
moment, parem esment que la vida i la mort són el paréntesi en el que es mou l’existència. L’una i l’altre haurien de
ser garantia de dignitat, qualitat definidora de l’ésser racional. La metàfora
bíblica del paradís d’entrada per
assolir el paradís de sortida es mou en una etapa temporal i efímera en la que
la solidaritat no es veu corresposta per la llibertat. I des d’els inicis de la
història la mort ha esdevingut factor desequilibrant. Amb milions d’anys de
vida no s’ha après encara que la mort no és enemiga de l’existència sinò amiga
que dóna la mà a la vida. I en aquest procès, és preocupant el paper de la
humanitat que s’autodestrueix bipolaritzant la humanitat en bona i dolenta. I
comença la manipulació histórica que milions després encara actua. I alló que
és francament esfereïdor rau en el fet de l’existència de religions que
defensen que s’ha de matar els contraris de la teva , que com a consequència va
més enllà, i el fet de ser diferent ja és digne de condemna a mort. I aquesta
és una veritat existent a ple segle XXI, convertida en filosofia i justícia.
No
mereix cap consideració el fet de ser persona lliure que es pot equivocar i que
gaudeix d’instruments per esmenar-se.
Dissortadament
aquesta filosofia no la defensen i practiquen només aquells que maten en nom de
Déu, sinò aquells que només tenen per argument convincent la força de les
armes. Per uns i altres matar és
indispensable, fonamentats ambdós conceptes en la llei, divina o humana amb
suport absolut o dogmàtic.
Un plantejament instrumentalitzador de la mort sense
merèixer cap consideració el dret a la vida, que és el primer dret de les
persones. La mort no és enemiga de la humanitat és companya de la vida, que
recorda contínuament el deure de tenir cura integral de la persona per quan
arribi l’hora de tancar el parèntesi de l’existència amb el goig i lam il·lusió
d’haver conquerit la transcendència. El cristianisme l’anomena resurrecció,
l’hinduisme, nirvana, i altres, alguns ateus i agnòstics, alliberament. Ningú
té dret a torpedinar el procès temporal de l’existència humana. Una vida digna
i una mort digna sublimen l’existència, per a uns la divinitzen, per a altres,
l’eternitzen i per alguns l’alliberen. No en tinc capa dubte, a la humanitat
del segle XXI encara li manca la verdadera filosofia i pedagogia de
l’existència. És veritat que la dignitat està en la imatge de la persona. La
llógica ens diu que el treball, que encara manca fer, rau en la urgència d’
aconseguir la universalitat d’una humanitat digna. La vida i la mort són els
millors pedagogs. Cal saber escoltar i entendre les seves ensenyances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada