EXISTEIX DÉU?

Una pregunta quina resposta palesa, en positiu o negatiu, l’ordre social. Jo em pregunto, de veritat la humanitat nega la seva existència? La negativa pot ser de paraula i de fet, raonada o egoísta. Però la història la nega o l’accepta? Perquè la nega o perquè l’accepta?. La resposta ens la pot donar el mandat bíblic quan diu a la humanitat, Adan i Eva, creixeu i multipliqueu-vos i pobleu la terra. L’organització social depen totalment de la voluntat humana. I des dels períodes més llunyans, el poder diví ha estat reconegut però manipulat. Els humans responien als seus supósits amb divinitats com el sol i la lluna, creant una mitologia amb deus de la guerra i de diferents relacions humanes i divinitzant persones que havien assolit un cert prestigi. Però darrera sempre emergia l’exercici del poder. La divinitat era una necessitat a Asíria, Egipte, Roma i Grècia. A la Índia, Japó i Xina depenia d’una filosofia amb un sentit més humanista, com l’hinduisme amb l’assoliment del nirvana. I en les tribus d’Amèrica i Àfrica es vivía en la figura del bruixot. En el llibre de la Bíblia es parla de déus i del Déu únic amb una convivència amiga o enemiga entre els seus pobles. Directament o indirecta l’existència de Déu sempre ha estat reconeguda, perquè alló que la humanitat necessita és una autoritat responsable de la seva convivència. I curiosament, a ple segle XXI, hi ha un ordenament polític que prescindeix de la divinitat però que en la realitat es considera déu. Les formes són més significatives que les paraules i avui dia és una exigència la separació entre política i religió com si fossin filosofies contràries amb el comú denomidor que el beneficiari d’ambdues és l’ésser humà. I és precisament un enfrontament entre els dos poders que porta la humanitat a la greu crisi del respecte humà, com si algunes persones siguin moneda de canvi que se les pot sotmetre a l’esclavatge i fins i tot disposar de la seva vida. És la realitat política del segle XXI dissimulada amb pell d’ovella.

La gran crisi dels nostres dies es deu sense cap mena de dubte a una manipulació descarada de les relacions humanes.I per donar-hi una imatge de bondat es dicten unes lleis i constitucions que a l’hora de la veritat estan al servei del poder, que dissortadament està en mans del diner. I amb aquesta realitat la religió és un estorb, d’una manera preponderant el cristianisme, perquè segons l’evangeli són els pobres els predilectes de Déu. I no es de bades que tota doctrina que defensa els drets fonamentals de la vida és manipulada si no per la llei, sí pels respondables de fer-la complir, tenint-ne prous exemples a Europa i concretament a Espanya. I és precisament a aquesta política a qui li fa nosa l’existència de Déu. I personalment penso que la necessitat d’una justícia digna pels pobres que han estat tractats injustament és l’argument més convincent de la seva existència. Ja sé que científicament no es pot demostrar, però tampoc que no existeixi. Hi ha arguments de vida que són tant o més convincents que els científics. I els grans pensadors, qué hi diuen? És tema d’un altre article.