EL MES DE MARÇ, MES D’HOMENTAGE I DEFENSA DELS DRETS DE LA DONA

Personalment penso que la discriminació històrica que està patint la dona i que ha desembocat en una reivindicació fundacional de la convivència huamana, és no només una injustícia sinò una perversió de la llei natural i divina. El sexe no hauria d’haver estat mai un argument de superioritat, si no, tot el contrarì, un argument de dignitat i solidaritat de la grandesa del ser humà. Des d’el meu concepte humà de projecció  divina més molt difícil acceptar com el catolicisme, dominat pel masclisme, ha contribuit al concepte d’inferioritat, basat en la poma i en la costella, obviant l’afirmació de que l’home i la dona Déu els creà a imatge seva. I aquesta afirmació que es fonamental, la Bíblia l’escriu en el mateix temps creatiu. Dissortadament la història de la humanitat, des d’els seus orígens, practica aquesta suposada superioritat masculina, basada en la manipulació de la llibertat arrogant-se identitat divina homes i també dones. Fet que ha evoluccionat en una voluntat egoísta a favor de l’home i en perjudici de la dona. I malgrat aquesta manipulació de la història, la dona sempre hi ha estat present i, malgrat el seu segon pla, amb actuacions de protagonista. I aquest protagonisme s’ha considerat al segle XX com el progrès més important de la història actual però amb el greuge que encara no s’han equlibrat els drets. Al segle XXI es viu amb més intensitat la presència femenina en la història amb un fet que penso és fonamental, en el món de la cultura i principalment en el de l’educació, en el que les dones són pedagogues dominants en les escoles. Hi ha una altre fet, que per a mi és molt significatiu i és l’empenta de l’esport femení i és en les modalitats esportives amb més conexxió cultural on les dones predominen, com són aquells esports amb agermanaments artístics, com la gimnàstica artística, el patinatge artístic, i aquesta condició artística és més present en tots els esports practicats per les dones, siguin esports individuals i col·lectius. I és precisament aquesta condició artística en les activitats de la dona, la que fa més humana l’activitat femenina. L’art femení té una comunicació més emotiva que facilita la comprensió en la veritat. També és veritat que en aquesta lluita s’hi troben algunes incongruències femenines, empeltades d’orgull masculí, en dones de poder que obliden la seva condició de dona i actúen amb un ego de ser superior. I aquesta circumstància, que hi és, fa mal a la lluita femenina. Els drets de la dona han de tenir una orientació de respectar les seves capacitats amb la circumstàncies que la naturalesa les ha programades.

I és precisament el respecte a les diferències, la mancança més greu en la política de la convivència. Penso que hi cal un diàleg més intel·ligent, racional sense oblidar la qualitat afectiva emocional i passional. I aquesta qualitat és la que aporta al feminisme una força  peculiar de convenciment. Quan les relacions humanes palesen un carácter de superioritat envers l’altre, els resultats no són  mai positius perquè impossibiliten el diàleg. Estic convençut que el més de març ajudarà molt a assolir el nivell d’igualtat si l’exercici de la llibertat es manifesta amb el respecte a les diferències. Tornant al començament d’aquest comentari, home i dona / dona i home, els dos per igual i millor junts, són imatge divina. Cal entendre-la, voler-la i sobre tot exercir-la.