IMATGE DE LA HUMANITAT AL SELGLE XXI

Estic convençut que jo sóc humanitat. El meu ego és la humanitat que programa la natura? Els llatins aconsellaven “conèixe’t a tu mateix”. Què volien dir amb aquesta sentència? Humilment penso que la meva aportació a la globalitat humana serà l’assignada, quan la meva resposta sigui, sóc una persona digna. He assolit aquella perfecció que en cada moment em permet aportar accions positives i de progrès en la globalització?. És veritat, que si sóc conscient i fidel a la història, la responsabilitat de la meva dignitat és meva. Però en la voluntat de voler ser jo en cada moment de la meva història no hi juguen interferències que dificulten el meu treball? Dissortadament l’experiència m’ensenya que la política i també la religió dificulten la meva realització, però també dificulten poder millorar en la meva formació. En el camí de la meva contribució a la humanitat s’obstaculitza l’exercici de la meva llibertat. No se’m permet expresar les meves idees si són contràries al model polític del moment. I en aquesta referència, en el meu país se’m va prohibir parlar en l’etapa escolar la meva llengua. I aquest fet en un nen de 8 anys que no havia parlat mai castellà era una dificultat gran rebre les lliçons en un idioma que no era el seu. És veritat que el vaig aprendre per immersió lingüística però l’hauria après millor si aquesta immersió hagués estat amb una bona germanor entre el català i el castellà. La llarga etapa d’estudis només en castellà causà una greu obstrucció a la verdadera imatge de la meva identitat. Quan es deforma l’ensenyança deguda en els primers anys de l’escola només una forta personalitat superarà el trauma i esdevindrà un jo digne i global. Perquè a la meva globalitat no li puc treure la veritat de ser català. Estic content amb el meu català però seria molt millor si en la meva etapa de formació no si haguessin posat entrebancs per culpa d’una política dictatorial que alló que volia era liquidar el meu idioma i la via més directa era privar als infants la seva parla. Encara recordo quan estudiant teologia se m’obligà demanar perdó per parlar català amb un company català amb els braços en creu i davant de tota la classe. I estudiava per capellà. I no fou l’únic exemple. L’he explicat alguna vegada. En unes exercitacions espirituals a la Granja (Segóvia) se’ns apropa un capellà gran de Castella i a mi i a un company també català ens proposà fer el propòsit d’esmena dels nostres errors de no parlar més català. Disortadament en plena democràcia aquesta és la filosofia de l’estat espanyol amb connivència de l’Esglèsia espanyola. Si els dos més grans poders d’Espanya pensen igual, com queda la meva dignitat humana? Quan la política i l’autoritat religiosa la recolza, on rau el deure de respectar els meus drets de persona per poder-me realizar dignament? Quan les individualitats són perseguides i legalment (se suposa) deformades quina és la imatge global de la humanitat? Catalunya no és respectada per l’estat i per l’esglèsia centralista és veritat però fent una ullada al gran món de la pobresa encara sembla que gaudim d’una certa glória.

Glòria que no pot està callada perquè en la seva lluita per la dignitat no pot deixar de banda la lluita en defensa dels milions de persones que la política mundial persegueix perquè no compleix el seu deure de deixar-els-hi complir el mandat de creixeu i multipliqueu-vos. La política és i ha estat la culpable de la misèria mundial i de les guerres que són un crímen contra la humanitat i una desobediència del mandat de la història. I aquesta situació em tortura perquè m’impedeix poder fer més per la solidaritat humana. Estimar tota la humanitat com he d’estimar a Déu. I m’ho impideix perquè no em deixa obrar com jo voldria. I com jo milers de persones. Necessitem una política humana de veritat en la que l’economia i l’art de governar estigui al servei de les persones.