Perquè i de què estant preocupats els jutges?

 Una preocupació i una temença normalment són patiments de les persones per raons alienes i motius personals, tenint molt clar sempre que equivocar-se és un dret amb les reaccions subsegüents. La meva pregunta es déu a infomacions difoses per les xarxes i crec que creïbles. He copiat els motius i seguidament a informar-me a la Contitució. M’han interessat dos articles, el 117 i el 121. El primer diu textualment que la justícia emana del poble i tot seguit es refereix a qui l’ha de fer complir. El segon, el cito sencer perquè hi he trobat una informació per a mi molt important com a persona sobirana, d’acord també amb la Constitució. Diu l’article: “Els danys causats per error judicial i els que siguin consequència del funcionament anormal de l’Administració de justícia donaran dret a una indemnització a càrrec de l’estat conformament amb la llei.”  a) Reconeix el dret a equivocar-se dels administradors de la justícia. b) que en algun moment el funcionament de la justícia pot ser “anormal”. c) que l’estat la indemnitzarà. Referent al a) totalment d’acord, són persones i el fet de ser jutges no els immunitza i no deixen de ser lliures. Quan es produeix aquest error, la democràcia marca el camí i molt més quan l’article 117 afirma que “la justícia emana del poble” i dissortadament aquest punt en la problemàtica de Catalunya no es respecta. El b) reconeix que hi pot haver funcionaments anormals. Quan els ciutadans palesen aquesta sospita, que s’ha de fer? Senzillament, respectar la seva condició de ciutadans i escoltar la seva veu. I aixó no es fa. El c) afirma que la indemnització la pagarà l’estat, aleshores el culpable és l’estat i palesa que és veritat l’acusació que corre per Catalunya i al món que a Espanya no hi ha divisió de poders. I davant d’aquest petit recorregut constitucional, em pregunto de qui tenen por els jutges si són escolanets de l’estat com reconeix  el comentari c)? Dels ciutadans no en poden tenir, perquè fins ara han fet el que han volgut, segons el meu dret a equivocar-me. Però davant la legalitat o il·legalitat de les seves sentències que empressonen innocents, els seus comentaris al marge dels tribunals esdevenen els seus acusadors. Donen motiu a dubtar de la normalitat de les seves sentències, perquè analitzant-les en qualitat de persones, són expressions d’odi envers qui pensa diferent. I l’odi, segons sentencien els mateixos jutges, és delicte. Un dels jutges afirma que és “terrible” el que els independentistes volen fer amb el poder judicial. I afegeix “però no ho aconseguiran, així que tinc la tranquilitat que l’estat de dret funcionarà”. És curiós, no dóna cap opció al dubte i es recolza en l’estat de dret. Aquesta és la divisió de poders? També hi ha jutge que ha afirmat que “els jutges són els garants de la Constitució, dels drets dels ciutadans i del respecte i el compliment de la llei i aixó són coses que als independentistes no els poden agradar” Alló que no agrada als independentistes és la traició a la democràcia i les manifestacions espressades per jutges i magistrats espanyols en el “correu electrònic corporatiu de la judicatura”. És la més greu contradicció de  garants que s’auto-atorguen.

Els adjectius dedicats als independentistes, acusen de: colpistes, nazis, que són un virus, un gèrmen i els que es mobilitzen defensant la independència són: idiotes, criminals, violents, extremistes i que se’ls hi ha d’aplicar el Codi Penal perquè els seus dirigents són fills de puta. El fet que aquesta informació hagin sortit a la llum és un argument prou clar per posar en dubte la normalitat de la justícia espanyola envers Catalunya i dónen obertament la raó als tribunals europeus que no han acceptat les seves acusacions de sedició i rebelió, senzillament perquè no han existit. En les acusacións hi ha el de colpistes. Aquesta sóla paraula els hauria de fer caure la cara de vergonya perquè amb tota la seva garantia han estat incapaços de jutjar un  dels més gran colpistes d’Espanya desprès de Franco, i em refereixo al Rei emèrit Joan Carles I. Aixó sí, que és una vergonya i per a més inri accepten la declaració d’inviolable. Aleshores tota aquesta moguda fa pensar que la preoccupació rau en la por de perdre el seu privilegiat sou i s’enten perquè posa en perill la plèiade de fills, filles i familiars que han fet ingressar en la judicatura de l’estat. La democràcia té els seus mecanismes per posar ordre i situar-ho tot en el lloc que li pertany. I és precisament la justícia que té un deure amb la ciutadania, un deure que acusa el comportament dels estaments públics davant el gravíssim risc que corre la humanitat causat pel menys-preu als drets naturals de les persones. Davant dels ciutadans humils, aquest risc comporta el consol de que els privilegiats tampoc se’n sortiran. Srs. Jutges i Magistrats, l’ecohumanisme també us necessita i la vostra actuació amb els independentistes garanteix cada dia més l’avenç del perill.