Constitució confederal, sí, indivisible unitat, no.

En la presentació de les seves esmenes, Lluis M.Xirinacs, es fa aquesta pregunta:”Quan ha tingut l’Estat espanyol alguna delicadesa que captivès els cors dels pobles que abasta?” I en la motivació de l’article segon, ens diu:”l’autodeterminació dels pobles és principi bàsic, en tot sistema de convivència reconegut internacionalment. Es base de la convivència voluntària i feliç dels diferents estats de la Confederació”. Llegim doncs l’esmena que presenta: “La Constitució confederal reconeix i garanteix el dret a l’autodeterminació dels pobles que integren la confederació i el dret a l’autonomia de les regions que els componen. Cada poble té dret al seu Estat. Cada Estat es regirà per la seva pròpia Constitució Nacional”. Defineix clarament el canvi que els veritables demòcrates dels diferents pobles portaven al cor i era una bomba a la base de flotació dels absolutistes continuadors del règim franquista. Una esmena polèmica per l’estat espanyol però coherent amb el procès democràtic europeu i hauria donat una altra imatge de l’Espanya de les nacions. Però per a l’absolutisme castellà era inacceptable, malgrat Castella també en surti malparada. Comença Xirinacs la  defensa de la seva esmena amb una afirmació categòrica i valenta sobre el redactat presentat pels ponents: “l’article del text del projecte és horrible. És un exemple màxim del fet que tenim una Constitució resultat d’un pacte contra natura: feixistes i demòcrates”. Tenia molta raó per escriure la trilogía LA TRAICIÓ DELS LÍDRES, els catalans que han votat el text dels ponents i van abortar l’Assemblea de Catalunya, que sortosament ha tornat a sorgir. L’esmena de Xirinacs, escrita amb col·laboració d’intel·lectuals i polítics amics, s’inspirava en el moviment existent a Europa de pobles lliures. Dissortadament fou aprobat el text i reprobada l’esmena. El text aprobat diu:” La Constitució es fonamenta en la indivisible unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indisoluble de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”, En la comparació entre els dos redactats s’hi endevina la claravidència de futur de Xirinacs  en relació a la situació actual que amb el seu text seria impensable. I lúcid com sempre: la negativa és incoherent amb el reconeixement del dret a l’autodeterminació del Sahara atorgat per l’Estat espanyol; tampoc ho és la signatura de la Declaració Universal dels drets humans; i tampoc ho és amb la votació per part del govern de Franco la votació a l’ONU l’any 1960, favorable a l’exercici de la sobirania. Acaba la seva defensa dient:”Senyors les coses no poden ser més clares, si el Sahara sí, perquè nosaltres, no? Per què no ens doneu confiança i llibertat? Només perquè sabeu que esteu oprimint les nacions. I aquesta és la única causa de la voluntat de secessió. Perquè sou apressors, sou centralistes. Perquè sou opressors negueu la soberana independència dels pobles. Perquè sou opressors i teniu la consciència bruta, temeu l’autodeterminació. Qué més es pot dir?” Senzillament, la conducta que l’estat segueix avui contra Catalunya.