VIURE ENTRE PARÈNTESI

En la història dels pobles i de les nacions alguns esdeveniments defineixen per la imatge que trameten, el model de convivència dominant a tots nivells, polític, religiós, cultural, econòmic i cívic. La filosofia que podem deduïr del títol d’aquest comentari denuncia la prioritat de la imposició sobre la llibertat de decissió. Denuncia la realitat d’un poble que ha de viure segons la voluntat del poder sense tenir dret ni tan sols a pensar-hi.Ja no diguem discutir-hi. Dit d’una altra manera, fer de la hipocresia la normalitat. En quins edeveniments es proclama la imatge d’una hipocresia? N’acabem de viure un de molt significatiu. Els moviments a l’entorn de la mort de Joan Antoni Samaranch. Una mort em mereix molt de respecte per una raó molt lligada a la meva manera de pensar. Com a darrer acte de la llibertat humana, quan ho és, té un valor purificador sublim per situar en una altra vida la persona en el lloc que li pertoca, no un lloc de sofriment, si fos així no seria purificadora, un lloc de felicitat total i absoluta. Però estem en el camí abans de traspassar el llindar de la mort que és la porta d’entrada. La personalitat de Joan Antoni Samaranch en el món de l’esport, de la política, de la c ultura i fins i tot de la religió és difícil valorar-la sense tenir present el seu “ego”molt remarcat, que fins i tot ens podria servir de model encara que no comulguem amb les seves idees i maneres. Però aquest comentari no és de l’”ego” sinó del “tu”. Dels qui es dirigeixen a ell. I em trobo amb més d’un “no entenc”. No entenc les lloances de personalitats polítiques de la democràcia envers una persona adicta a una dictadura; no entenc les paraules d‘elogi de personalitats de l’esport català, defensores de les seleccions catalanes, a un personatge que les hi va barrar el pas; no entenc la solemnitat catedralícia d’un funeral que en circumstàncies familiars idèntiques d’altres famílies no se’ls hi hauria permès entrar a un esglèsia. En la meva reflexió interna em pregunto si aquesta obertura palesa la possibilitat  d’un reciclatge intern d’acord amb la societat actual. Seria molt bo que els elogis dels polítics catalans i les portes obertes de la catedral signifiquèssin una obertura d’una Catalunya lliure i independent en un món global. He llegit unes paraules de Samaranch, en la premsa, que són una escletxa a l’esperança: “Catalunya ho pot 

conseguir si ho vol”. Es tornava independentista? Obrim el paréntesi.

JOAN SALA VILA