Que al segle XXI, alguna Constitució declari inviolable una persona suposa una vulneració del dret a la llibertat. Sigui emperador, rei, Papa de Roma, president d’un govern o una eminència en qualsevol camp de les relacions humanes, l’ésser humà mai deixa de ser persona lliure. Reconèixer la inviolabilitat d’una persona no és només un reconeixement legal, és també un reconeixement conseqüència d’una votació favorable a una persona que en el seu càrrec ha demostrat egoisme d’infal·libilitat. És curiosa la història. Algunes persones se l’han auto-declarada, altres l’han rebuda i en política les lleis ho reconeixen. Desposeir d’una condició integradora és negar la integritat humana, la llibertat. Un rei té el mateix dret a equivocar-se que un esclau. Però un rei és més culpable perquè gaudeix, segurament, d’una millor formació, encara que humanament pot ser millor l’esclau. És inversemblant, que no declari il·legal un fet d’un rei, quan pel mateix fet condemna a la presó a un ciutadà. Com es compleix la dita que la llei és igual per a tothom. La història de la humanitat, al marge dels veritables avenços culturals i socials, pateix errades de greus magnituds històriques. Una errada històrica és convertir la democràcia en una enemiga de la llibertat de pensament i la seva defensa. La democràcia, com producte polític humà sempre serà perfeccionable, mai serà íntegrament perfecta. Per les seves maneres massa sessions parlamentàries i manifestacions d’autoritats palesen que encara estem en la prehistòria. El poc respecte a les persones n’és una demostració. És inversemblant que milions anys d’existència humana encara la raó de la convivència la defineixen les armes i la mort sigui la sentència, sovint, condemnatòria de persones justes. La imatge de la història, també la del segle XXI, palesa les contradiccions de la veritable llibertat humana que passen de la intel·ligència i de la racionalitat. A les lleis se’ls hi dona, també en democràcia, un poder que no els hi pertoca perquè són producte del pensament humà sotmès al dret d’equivocar-se per la seva llibertat. Si les errades legals fossin un pas més en la convivència, significaria que la intel·ligència, la racionalitat i la passió actuarien en conformitat amb la transcendència que és el camí de futur de la humanitat. Però dissortadament el camí transcendent no és reconegut pels poders dominants i la majoria social dels humans no viu en la dignitat que li pertoca per culpa dels humans que es creuen déus. I aquesta creença és un greuge contra natura. Els fets, la natura també en pateix les conseqüències d’aquest egoisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada