SABER I VOLER LLEGIR ELS MISSATGES CONTINUATS DE L’UNIVERS

Viure cada moment la filosofia globalística suposa, en el dia a dia de les persones, independentment de la seva situació social, llegir els missatges que continuament els hi arriben. Dissortadament massa d’aquests xoquen frontalment amb una paret, la del no voler. Hi ha una considerable manca de curiositat. Val a dir tembé, que una part de culpa rau en una defensa desmesurada que es fa d’una pretesa qualitat. Però, malgrat tot, els missatges hi són i molts. Un científic espanyol afirma que cal està atents per saber escoltar-los i entendre’ls. Alguns d’ells són tan clars que es deixen passar de llarg perquè no interessen. El no interessen és una culpa del no aprofitament i del no tenir el costum d’escolar o llegir. Entre els missatges, uns de molts directes, no són escoltats i sovint desviats del seu camí, perquè resulten massa crítics amb els responsables de la convivència ciutadana. Són missatges de caire polític. I aquests, quan els seus emissors són els ciutadans,  es menystenen i es rebutgen amb lleis inferiors a la voluntat popular expressada democràticament. El termòmetre de majories i minories esdevè sovint inoperant per no marcar bé la temperatura. Si és massa calurosa es desestima perquè no deixa treballar, si és massa freda també es desestima perquè el fred tampoc deixa treballar i sense fer-ne cas es guarden als calaixos que mai es tornen a obrir. Però hi ha missatges que tenen receptors que no volen, o no saben, llegir alló que els hi arriba, però amb tanta dissort per a ells que els emissors no es cansen i dominen perfectament les tècniques democràtiques. I aleshores es disparen les alarmes per una banda i per l’altra. El missatges que tenen pitjors receptors són els de caire polític que envien els ciutadans. I aleshores, els tècnics de torn reben l’encàrrec d’inutilitzar els aparells emissors. I l’eina més emprada és el NO puc, perquè la llei no m’ho permet, i perquè tampoc ho vull. Dues eines, a primer cop d’ull eficaces, però amb l’us maldestre, s’osquen. I comencen els dubtes per una banda i per l’altra es refermen les certeses. I les certeses es fan més potents quan els missatges naturals (les persones són natura) són rebuts, llegits i acceptats. A Espanya hi ha disset autonomies. Totes tenen les seves característiques i d’acord amb aquestes opinen i fonementen els seus drets i deures. No escoltar una autonomía és anticonstitucional i molt més quan se li ha negat tota mena de diàleg emparat amb un No, que no és llei sinò intransigència. La gent de les autonomies envia missatges que tenen un sentit i per dret natural, no per dret escrit, és obligat escoltar-lo. Amagar-se darrere un No, és demostració d’una greu feblesa política. El problema de no escoltar no el provoca només Catalunya, també a València, a Euskadi, a Madrid, a Mallorca, a Galizia, a Andalusia. Davant d’aquest sistema, del qual el President espanyol se n’ha vantat públicament, nomès la veu del poble pot canviar-lo, obligant a votar, obligant a canviar les lleis i obligant a ser escoltat. És molt fàcil enviar la policia i fer declaracions acusant als ciutadans de boiquetejar les normes, quan s’escolta massa sovint de les altes esferes, com si elles no haguèssin rebut el poder del poble. Tal com està configurat el model autonòmic, el Govern Central, constotucionalment té l’obligació d’escoltar les veus de cada autonomia per problemàtic que sigui el missatge ciutadà. Si s’escoltès més la veu del poble la crisi no s’hauria produit. Els ciutadans sí que escolten i sovint per la força de les armes, però l’autoritat no escolta i quan no vol ho atura amb les armes. És una realitat que no casa amb la democràcia peró hi és. Els polítics primer són ciutadans i com a tals tenen el deure d’escoltar els missatges que la natura els hi envía. És la solució.