Manipulació política de la mort

En el mon actual la mort és arma de poder, no és l’adeu amistós al temps per entrar a l’eternitat. I quan dic eternitat em refereixo evidentment a la vida eterna en Déu i també al bon record etern de la persona que ens ha deixat. I és precisament la reflexió sobre la mort als nostres dies que més em convenç de la necesstat d’un ésser superior, no temporal, que faci justícia. Per naturalesa els éssers humans neixen per ser dignes i feliços i no ser tractats indignament com moneda de canvi de transaccions econòmiques i de poder polític. No puc entendre com per mantenir uns dies de poder se sacrifiquen milers de vides innocents. Defensar el dret natural de les persones és avui dia considerat com una mesquinesa i una pobresa d’esperit i un tret al cap no és sancionat com caldria. Prefereixo ser tingut com un pobre home defensant la dignitat del ser humà pel sol fet de ser-ho que no pas ser tractat com un benefactor de la societat eliminant els meus enemics. La mort gaudeix d’una categoria impagable, tothom l’ha de rebre, nin gú se n’escapa.. La bondat o maldat de la seva presència depèn de com arriba o es fa arribar. És veritat que és imprevisible, però també pot haver estat convidada. Peró alló que personalment em repugna és que sigui imposada, encara que sigui per sentència de jutge. Hem celebrat no fa massa dies els 90 anys dsel bisbe Pere Casaldàliga, que ha patit cinc atemptats. En un d’ells el sicari va errar el tret i matà a l’acompanyant. Un altre dia, el sicari que havia de disparar-li el tret quan passava pel seu costat, el bisbe li va somriure, com somreia a tothom i el sicari es trobà impotent i no disparà. Ho va explicar el mateix sicari a l’haver complert els anys de presó pels seus crims. Una paraula, una encaixada, un somriure poden ser situacions molt eficaces a l’hora de fer reflexionar. Una sentència de jutge que condemna a la presó o a mort, no fa reflexionar, desespera i al sortir de la presó és continúa criminalment. Ho he explicat altres vegades. La filla d’un assessinat per un membre d’IRA, quan aquest recobrà la llibertat, ella va fer els impossibles per parlar-hi i acabada la conversa la filla va concloure, possiblement jo hauria fet el mateix en la seva situació. Ni ha més d’exemples que dissortadament no coneixem i allargaven la mà al seu enemic i com Crist clavat a la creu perdonaven, Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan. Els que ordenen bombardejar sí ho saben i si les vcíctimes són nens i nenes d’un hospital, són trofeus de guerra, quan en realitat són crims contra la humanitat. És inaudit que un dels negocis que fa guanyar més diners als estats és la indústria de l’armament i Espanya no és innocent, malgrat s’escudi darrera el crit de “Santiago y cierra Espanya”. És molt significatiu que la ministra espanyola de defensa manifestès que l’exèrcit estava preparat per envaïr Catalunya. Ho ha fet la jusrtícia, també les dites forces de l’ordre amb centenars de ferits, però la invasió que els catalans demòcrates esperem és la invasió de la paraula de la dignitat. I per aquesta invasió el Govern Espanyol no està preparat. La imatge de la mort també s’ha passejat pel tema de la independència catalana. La mort que fa justícia és aquella que obre la porta del repós etern i estampa en la imatge de la societat la dignitat humana. I la dignitat és l’encaixada d’una paraula intel·ligent, solidària i creïble. I la mort, la signatura.