L’estat espanyol i els drets humans

Article 1, de la Declaració Universal dels drets humans: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.

Llegint comentaris de la premsa i escoltant els audiovisuals, sovint em fa la impresió que el comentarista, sigui ciutadà normal o amb poder, es pensa pertànyer a una altra galàxia i per aquesta raó no l’obliguen a ell, les lleis humanes. La manera com es tracten des de la política i el poder econòmic la dignitat i els drets, fa pensar que els ciutadans no són éssers humans sinò simples éssers naturals dels que en poden fer alló que vulguin. Sortosament molts d’aquests ciutadans maltractats palesen que saben raonar i que tenen consciència i amb les seves idees demostren com s’assoleix la fraternitat. Dissortadament la política espanyola no és una escola de fraternitat , ans tot el contrari. Les lleis no esdevenen salvaguarda de la dignitat de les persones sinò un missatge de com es pot esclavitzar manipulant-les. La dignitat d’una persona és una demostració d’haver asol·lit la integritat, donant una imatge d’equilibri físic i psíquic en els seus actes i en les seves idees en la direcció de germanor universal.

I la política espanyola no porta a aquest objectiu, tot el contrari ajuda a l’odi i a l’enveja entre els ciutadans amb el vist i plau de la política i les lleis. S’escolten i es llegeixen afirmacions de polítics que són verdaderes invitacions a la violència i fins i tot al crim defensant que hi ha mares que no tenen dret a infantar. Es llegeixen i s’escolten verdaderes ofenses contra jubilats que amb el seus treball i esforç adquiriren el seu pis o casa. Es llegeixen barbaritats en boca de polítics defensant que els sense treball que viuen amb els seus pares i aquests tenen uns ingresos gairebé mileuristes, aquells han de perdre la minsa ajuda que reben. Dissortadament la política espanyola no és cap model en relació al respecte a la dignitat i drets de la persona perquè no milers, sinó milions viuen en una pobresa alarmant, mentre es destinen milions a fabricar armes i a guardonar als rics que monten empreses perilloses per a la societat, com el cas del Castor. La imatge de la indignitat que condemna aquest article no es té en compte i s’afirma que el país va bé  quan l’estat, sense vergonya, confessa que no hi ha diners per garantir la pensió dels jubilats. On és el respecte a la dignitat i als drets de les persones que per naturalesa totes són iguals? La imatge del país posa en dubte que els responsables del benestar emprin la raó i la consciència, més aviat les han substituit per l’egoïsme, i la fraternitat no regna en l’estat espanyol. Només la forma com el President del Govern contestava al diputat català palesava quina és la qualitat dialogant de la política, que no savia estar a l’alçada de la racionalitat per el to de violència de les paraules i dels gestos. I per més inri corre per les xarxes la seva imatge demanant signatures contra una comunitat autónoma. Llastimosament és alarmant que el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans no aprobi la realitat de la política espanyola en general. I per adobar-ho més, l’economia espanyola frega el debacle. Si el primer article en surt tan malparat com en sortirà la resta?