Més respecte a la democràcia

Sense pertànyer a cap partit polític, però en esperit sent polític, desde la talaia hunmana no calen potents telescopis per descobrir que a l’estat espanyol s’està jugant perillosament amb la democràcia. És veritat, que com la vida, la democràcia és un joc, però cal que els jugadors siguin veritables jugadors i les lleis siguin reglament creïble. I dissortadament el dubte assenyala uns i altres. Aleshores els partits es juguen malament i les trampes estan a l’ordre del dia. I és de molt mal jugar un partit quan l’egoïsme, altrament corrupció, interpreta les lleis i els jugadors cometen una falta rere l’altra amb perill de lesionar quan no lesionen. I aquest partit s’està jugant avui a l’estat espanyol. Hi ha qui es creu un déu amb les lleis a la mà sense comprovar si l’aplicació d’un article en contradiu un altre més prioritari; hi ha qui està empresonat o refugiat a l’estranger perquè creu que la voluntat dels ciutadans és llei perquè són sobirans segons la Constitució i entre les dues orientacions hi campa l’odi com factor de desordre social i polític. I aquesta guerra legal d’interpretacions contradictòries la gent senzilla que vol viure en dignitat se sent manipulada i desprotegida sigui o no independentista. I alló que és incomprensible és que ambdues parts diuen que són demòcrates. Penso que els hi falta molt de camí encara. Clarament i oberta em considero independentista i defenso els polítics que escolten la veu del poble i són coherents. No entenc aquells  que necessiten lleis per tenir raó. És el jugador de la no democràcia. I francament el joc entre Catalunya i Espanya no és democràtic perquè no  es juga en igualtat de condicions. Un és jugador i àbitre i l’altre només jugador i sancionat. Quan en un estat l’acció política té com a consequència l’enemistat d’una part de la nació que governa, es dedueix lògicament una aplicació esbiaxada de la llei i l’estat té l’obligació si vol ser bon arbitre-jutge de palesar la seva veritat de governant i la part enemistada, el deure de valorar el seu perquè. I si ambdues parts diuen que són demòcrates que ho demostrin parlant. I aquí hi trobem el desllorigador que l’estat odia, malgrat subtilment manifesti el contrari. I és culpable perquè no s’ha parlat i ni tan sols ho ha intentat. Les seves suposades bones ofertes se les ha emportades el vent. Més respecte a la democràcia. La llei no és democràcia és una servidora i quan el servei és defectuós, denuncia on hi ha l’error. I des de la meva humil talaia està en el Govern d’Espanya. El temps ho dirà i com s’ha complert la llei també. Perquè la Constitució, que és l’argument, esdevindrà, no ho dubto, boomerang.