Quan una democràcia és creïble?

Una convivència pacífica és fonamenta en el mutu respecte entre tots els seus ciutadans i ciutadanes. El respecte no presuposa necessàriament l’assoliment del mateix grau de dignitat perquè la raó de l’us de la llibertat individual pot entendre’s fins i tot de forma totalment diferent. I les diferències evidents exigeixen, per esdevenir positives, una comprensió mútua que faciliti les bones relacions. Les relacions més convincents són aquelles que amb diàleg treballen totes pel benestar de la col·lectivitat. Dissortadament la societat actual és una societat en que la solució dels problemes es fonamenta en la força i com a recurs definitiu en la força de la violència amb l’ajuda de les armes. I és precisament aquesta circumstància emprada tant per part del poder, diguem-ne legal, com d’aquell que per contra es defineix d’il·legal, la que impossibilita la pau social. Mentre en una societat el crim organitzat hi actui, no podem parlar d’una democràcia verdadera. I disortadament el crim, amb la mort del contrari, al segle XXI està a l’ordre del dia. I l’estat espanyol no n’és cap excepció. Però crim no és només una acció amb resultat de mort, n’hi ha que produeixen efectes negatius a la ciutadania que afecten directament a la dignitat de les persones. I una d’elles és la creació de pobresa extrema ja sigui per culpa d’un us corrupte de la llei, ja sigui per una acció violenta que deixa la persona en la misèria. I questa circumstància a l’estat espanyol també s’hi dóna. La pau democràtica justa demana la llei al servei de la persona i una llei no és justa si sense diàleg es dóna preferència a la força policial abans que a l’estudi del per què tal o qual persona es troba abocada a la indignitat. I dissortadament aquest efecte també pot ser resultat d’una aplicació il·lícita de la llei. I el problema és el mateix, el respecte. Però de la mateixa manera que hi ha ciutadans que no respecten a l’altre, per la mateixa causa hi ha autoritats que no respecten per egoïsmes personals infiltrades en el sistema sigui dictatorial, sigui democràtic. I aquesta desnaturalització de la convivència en pau també la pateix l’estat espanyol. Una dita castellana ho diu prou clar:”no es oro todo lo que reluce”. No crec que la democràcia espanyola sigui verdadera democràcia i molta part de culpa està en el sistema polític i fins i tot en l’aplicació de la llei. En una democràcia una votació popular organitzada des del poder pot obligar a derogar sentències dictades per la justícia a petició del poder polític, quan la votació dóna la raó als ciutadans i no als polítics i als jutges, perquè en una democràcia la política i la justícia són servidors de les persones i no les persones de la justícia i la política. Fer el contrari és prevaricar. La Constitució Espanyola és prou clara al respecte quan afirma que el poder l’atorga el poble sobirà.Tinc confiança en el poble demòcrata català com també en el poble demòcrata espanyol, que en defensa de les seves idees sobre els seus drets naturals i històrics que l’estat no respecta, obligaran a un reciclatge polític i legal de l’actual democràcia en la que el respecte a la persona sigui la base de la convivència, perquè la persona respectada no causa problemes. Un estat en el que les presons estan plenes, no és un estat democràtic. És un estat mancat de pedagogia de la política. Dissortadament l’estat espanyol, no Espanya, està molt lluny de la verdadera democràcia, com dissortadament també el seu mirall europeu. La democràcia mundial serà model polític quan totes les persones se sentin tractades com  persones. La realitat del segle XXI ens diu que l’horitzó és molt llunyà i que hi manca molta lluita dels pobles. Mentre els pobles no siguin la base de la política, la pau mundial no serà una realitat. I aquesta base a Espanya la defensen els polítis refugiats a Europa i els polítics i ciutadans empresonats per l'estat.