El pensament és lliure

Article 19 Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres. (Declaració universal dels drets humans).

La grandesa de la llibertat la rubrica la facultat d’equivocar-se. El pensament únic és un error i un atemptat contra la humanitat i la seva convivència. Sense llibertat de pensament no és possible el progrès i equivocar-se no és sempre un mal. Sovint és el principi d’una veritat. És el missatge de l’arbre del bé i del mal del llibre bíblic del Gènesi. Atemptar contra la llibertat de pensament de les persones és l’enderrocament de l’estructura social, perquè el pensament és integrant de la fermesa de la seva base.Quan una institució social, que forma part de l’estructura de l’edifici, no accepta el dret de pensar diferent, està començant la destrucció de l’edifici, que és la convivència. I les institucions formen els diferents depertaments amb funcions concretes i pròpies i una d’elles consisteix en la fermesa. Quan una de les institucions s’auto-atorga la responsabilitat de tot l’edifici comencen les esquerdes. Obviament que existeix una institució fonamental que té per missió el correcte funcionament de totes les institucions, que és la política, però tenir responsabilitat no significa ser veritat única.I és precisament la política l’orígen dels mals d’una convivència perquè al declarar-se veritat imposa pensament únic que es converteix en el fre del progrès. I tot neix d’un intercanvi egoïsta de funcions. I en aquest intercanvia hi trobem la causa dels desequilibris. Es dóna més importància a l’estructura i departaments que no pas a les persones que són els subjectes de l’objecte hábitat de convivència. I el mal esdevé més perillós quan la política converteix l’estructura total en el seu departamento envaïnt les funcions dels altres. Trobo inacceptable que la funció de promocionar es converteix en assimilació d’alló que es promociona. M’explico, promocionar i procurar que l’ensenyança compleixi les seves funcions, no significa que la política programi l’ensenyament, tant els continguts com la seva pedagogia, és un error gravíssim que s’està cometent en l’estat espanyol. I el que succeix en l’ensenyament ho trobem també en l’economia, la cultura i altres. La política no és cultura encara que sí existeix una cultura de la política que els polítics han de seguir perquè la filosofia, i  la cultura de la política és filosofia, és funció pròpia dels pensadors. I de la mateixa manera que actúa la política en relació amb les altres institucions, actúen aquestes amb interferències inútils si no és la seva funció i útils quan en les diferències s’hi  creuen relacions que són comunes i aleshores és obvi el diàleg. Senzillament les diferències hi són amb la seva veritat, per coherència la relació és necessària però dialogada, no imposada. I aquesta és la base de la democràcia que la política espanyola no enten. Si l’entenguès el diàleg seria la normalitat i la intel·ligència, el resultat. Però sempre tenint present que totes les persones, sigui quina sigui la seva missió, fonamenten les necessàries relacions socials en la llibertat de pensament i la paraula. Cap institució té per naturalesa poder absolut sobre les altres. El poder que tenen està supeditat a la missió encomenada. I massa sovint no existeix la filosofia social de les relacions humanes der convivència. Un exemple claríssim, el problema polític de Catalunya.