La independència de Catalunya ni fractura Espanya, ni desobeix la Constitució

No és pot trencar alló que no ha estat mai unit. En temps dels Reis Catòlics, Catalunya no va ser mai Espanya, eren dues entitats polítiques diferents i independents. A Catalunya hi haguè el Primer Parlament d’Europa. Només la força de les armes va aconseguir alló que mai s’hauria assolit amb el diàleg i el raonament. És una llàstima que massa vegades la raó de les armes esdevé la raó de la història. És el cas de Catalunya. Alló que van lligar les armes contra la voluntat del poble ho pot desligar raonant el poble sotmès. I els catalans, com els vascos tenen tot el dret de recuperar els drets que els hi van arrebassar les armes. Em contestareu que Catalunya va votar la Constitució, és veritat. Era un pas molt important per poder, amb el sentit democràtic de la història, començar a treballar per a tornar a ser políticament independent. I aquesta circumstància que hauria d’haver estat la norma esdevinguè totalment al contrari amb una política de fer desaparèixer Catalunya del mapa. Sortosament hi ha espanyols que pensen en els drets democràtics dels pobles i distingeixen la pluralitat nacional d’Espanya. Però és, de moment una minoría, que palautinament se sentirà reforçada per culpa d’una política socialment i cultural corrupta. Una política que té dues normes, el diner i l’absolutisme de la llei amb la hipocresia de proclamar, també en el redactat de la llei, que la sobirania la té la veu del poble. Un govern que ha comprat amb diners els pocs vots que necessitava per assolir el poder no té credibilitat, ni dignitat per governar un estat. Un govern que se sent còmode en la corrupció i incòmode en un moviment de dignitat democràtica d’una aotnomia, que té una base sòlida per recuperar drets arrabessats injustament, no és un govern amb dignitat democràtica per exigir democràcia quan ell no la respecta. Però alló que veritablement és inconcebible i vergonyant és afirmar amb amenaces que no permetrà que es trenqui Espanya quan ell ja l’ha trencada. I precisament el fet d’afeblir  Catalunya s’ha convertir en la seva fortalesa, perquè s’ha posat en evidència davant el món. Davant l’evidència de la seva política contra els catalans, un atemptat contra Catalunya l’ha enfortida encara més. I ha assolit més  credibilitat internacional perquè una policia a la que l’estat espanyol li havia tancat les portes de la informació d’europol i per consegüent estava en inferioritat davant un atemptat del que no tenia informacó, ha actuat amb fermesa, qualitat policial, impedint una mortaldat de la que no tenia indicis. I quan els fets han demostrat la seva categoria, des de l’estat s’intenta desprestigiar-la i criminalitzar-la amb informacions que han estat desmentides argumentalment. Alló que l’estat ha fet amb Catalunya és indigne i ara es renta la cara amb la mentida. El mèrit de la manifestació contra la violència fou del poble i només del poble i si les autoritats se senten maltractades que comencin per reflexionar quina part de culpa hi tenen, si no la hi tenen total. L’amenaça de que no es permetrà trencar Espanya i desobeïr la Constitució esdevindrà un boomerang perquè ja n’han trencat una i desobeït l’altra. Amb la independència dels pobles no es desobeeix la democràcia, es reforça i referma, la història recent d’Europa ho palesa amb prou claretat i contundència. I Espanya no es trencarà amb la independència de Catalunya perquè Catalunya no ha estat mai Espanya per dret democràtic.