Quina pena em fas Espanya

Quan era petit, els meus professors em van fer creure, Espanya, que eres un gran país perque havies lluitat contra el mal, le república i el comunisme. I durant un temps m’ho vaig creure. Però quant d’equivocat estava! I em fa mal aquest error per què me’l va fer creure gent d’esglèsia. Avui, Espanya, em fas pena. I me’n fas, no per la teva gent, si no pels teus governants que et porten cap a la pobresa econòmica, política i social. Els teus governants, Espanya, actúen com generals de l’orient asiàtic de tres o quatre mil anys anteriors a la nostra era. Et posarè un exemple. Hi havia una ciutat, anomenada Betúlia, assetjada pel general Holofernes. El poble va ressistir, i tal era la ressistència, que l’exèrcit invasor els hi va tallar l’aigua. La situació era insostenible i els grans del poble pretenien rendir-se. Una vídua, de nom Judith, s’enfrontà als vells i els increpà per la seva falta de confiança en Déu. Ella els hi comunicà que sortiria de la població per anar a trobar el general i que no fessin res fins que tornès. Judith era una dona de gran bellesa i des de la mort del seu marit vestia humilment. Prepara la sortida amb una criada seva, s’habilla amb la millor roba i perfums i els grans del poble li obriren la porta. Tant bon punt a l’exterrior, els soldats la van rodejar. Els hi va dir que volia parlar amb el general per explicar-li com ho havia de fer per vèncer la ressistència. El general quan la va veure s’enamorà d’aquella bellesa i només pensava portar-la al llit. Però ella li va posar condicions. Durant tres dies, a la nit, amb la seva criada anirien a resar al seu Déu. El general, ansiós de dormir amb ella, organitzà un gran banquet, perquè si no ho aconseguia seria la riota dels seus. El banquet se celebrà. L’abundància de vi va fer de les seves i el general s’emporta a la seva cambra la Judith. Begut com estava, només estirar-se al llit dormí com una soca. Ella, despenja l’espasa, li talla el coll, embolica el cap, el posa a la seva cistella, surt amb la criada i els soldats, com anava a resar no li diuen res, i ella cap a Betúlia, li obren les portes i lliure als ancians el cap del general El pengen a les muralles i quan el troben decapitat a la seva tenda, l’exèrcit fuig en desbandada. El fet de ser persona íntegra havia trobat la solució i l’èxit. Avui, segle XXI, Betúlia és Catalunya. Judith la seva gent. Els ancians, el govern que té fe en el seu poble. El general invasor Mariano Rajoy, l’exèrcit la policia, la font estroncada, les multes. L’espasa que tallarà el cap, la votació del dia 1 d’octubre. El dos, la desbandada i la próxima celebració de la independència. Que n’és de pobra la política per qué amb milers anys d’història encara no ha après que la força de les armes no és infalible. I és més trist, quan al segle XXI amb l’avenç de la democràcia, a Espanya, el model encara és el mateix del que pretenia invadir Betúlia. Quina pena em fas Esspanya!