FES L’AMOR I NO LA GUERRA

La Constitució Espanyola respecta el dret religiós dels ciutadans encara que no s’ha de barrejar política i religió. En la pràctica, a vegades, esdevé font de incoherències. Per exemple quan un ministre es declara creient fervent catòlic i no té escrúpols de perjudicar als malalts afeblint la sanitat. Una acció que moralment, per molt política que sigui, religiosament es pot acusar de “pecat mortal”. I tira pel dret per què la seva consciència és segura i no s’equivoca. Però no aconsegueix el càrrec que desitjava al Vaticà. La norma de mesurar de l’estat espanyol les relacions amb l’Esglèsia Catòlica només tenen un punt de mira, la llei, i aleshores quan tres cents sacerdots proclamen un manifest sobre el drets dels catalans, corren al Papa de Roma perquè els desautoritzi i teológicament no ho pot fer per que el respecte a la llibertat de les persones és un dret natural i prové de Déu. La política espanyola, si fos coherent, ha de respectar la norma fonamental de l’Esglèsia amb qui té relacions diplomàtiques i la norma principi de tota llei religiosa està en l’evangeli i l’evangeli diu clarament que quan l’amor regna, la llei hi és sobrera. Per els humans és una norma difícil però  farè una observació, que crec molt significativa: fa uns quants anys que entre els joves es va crear la normativa “fem l’amor i no la guerra”. Aquesta frase, per equivocada que en certes ocasions pugui semblar, és un reflex humà de la frase evangèlica. Quan s’estima, amb amor humà i amor diví no es fa la guerra, ni es treballa per la guerra. És respecta en l’amor a les persones.Tinc molt clar que se’m dirà que fer l’amor no és sempre veritat i que en massa ocasions és pur llibertinatge. No dic que no, però aquest llibertinatge, raonat, pensat i parlat solidàriament porta a un punt clar, enllaçar amb l’amor diví, quan esdevé la veritat i la justicia de qui el practica. I en política, fer l’amor i no la guerra significa tenir cura de les persones perque visquin amb i en dignitat, no fer una llei de dependència que no es compleix i de les quatre cents mil persones reconegudes com necessitades d’aquesta llei, més de cent mil morin sense rebre-la. Aixó és fer la guerra i no l’amor. Quan un ciutadà defensa una idea que no agrada al poder, fer l’amor és acceptar parlar-ne, no enviar-li la policia, privar-li els seus drets per què aixó és fer la guerra. Els 300 capellans, Montserrat i Vallbona de les monges i els bisbes de la Terraconense amb els seus manifests han defensat els drets de Catalunya de decidir el seu destí. Personalment em sento molt recolzat en el  meu sentit religiós per la meva visió política perquè penso que defensant la independència de Catalunya actúo tembé religiosament i els meus actes humans també són teològicament meritoris per a la vida eterna, en la que crec. Treballar per la dignitat dels humans és una pregària que afegeix un valor al treball merament polític i social. “Con la Iglesia hemos topado” que diuen els castellans és una advertència a l’hora de valorar les accions humanes. I les accions polítiques són accions humanes, que poden ser d’amor o de guerra. Si volem una convivènvia en pau, han de ser d’amor. Quan obertament són de guerra, cal que l’amor atacat sigui molt ferm i molt fort, humanament i religiosament. Un amor en i de veritat i justicia el pot practicar un creient, un agnòstic i un ateu.