He tingut un somni independentista

No he somiat que Catalunya serà independent, per què estic convençut que serà la propera veritat histórica. He somiat en policies, ministres, president del govern, partits estatals que desprès del 1 d’octubre els procupa quina serà la seva situació no només política, si no també social i cívica. He somiat que el Sr. Rajoy llegia articles de Ramon Cotorelo i de Suso del Toro, amb un gran tremoló de mans i uns ulls desencaixats que no podien continuar llegint, i unes mans incapaces de poder patir el pes del diari. He vist un Senyor Rajoy, que es preguntava com ho podria fer per tenir una conversa amb el President de Catalunya, nou estat europeu, per què no sabia com fer-ho per pagar les pensions dels jubilats i tampoc les seves obligacions socials per què força amics seus del partit l’havien abandonat. I plorava amargament perquè amb la seva política havia trencat Espanya. I trist, per que cap policia, ni guàrdia civil le deixava un mocador per aixugar-se les llàgrimes. Llàgrimes provocades també perquè els seus ministres estaven asseguts a terra donant-li l’espatlla. Francament, feia llàstima. I al desvetllar-me m’he preguntat, per què jo he tingut aquest somni? Recordo, que m’ho passava molt bé veient-lo i escoltant, fins i tot, esclatava alguna riallada. Era jo feliç, per què el President es donava cops al pit i reconeixia que havia traït la democràcia. Em va cridar l’atenció, com una guàrdia civil, fill d`’una familia humil, es va dirigir als ministres de justícia i de governació i davant seu va estripar el carnet, els mirà amb fúria i els envià a on en llenguatge col·loquial s’envia un indesitjable. Però els tirà en cara que havien obligat a la guàrdia civil a prevaricar amb els registres per retirar cartells i butlletes que defensaven els drets de la gent senzilla d’on ells havien sortit. I aquell guardia, cridant va dir, em fa vergonya per què per la vostra indignitat amb quina cara demano jo a Catalunya ingressar en el cos dels Mossos d’Esquadra? Sou uns cruels, heu destrossat la meva vida. Però el somni fou molt més cruel. Va veure com molta gent corria espantada per carrers de Madrid. Un terratrèmol d’una intensitat increïble enderrocava l’edifici del Tribunal Constitucional. Com és possible? I una veu em diguè a cau d’orella, la natura és més poderosa que els polítics i, a vegades, pel joc de l’atzar, fa justícia. Senzillament aquest somni, no em va alegrar, no desitjo el mal de ningú, però, veritat o mentida, em va ensenyar a pensar que la realitat de la llibertat de les persones exigeix respectar les seves idees. En el capçal del meu llit hi lluia la bandera catalana. Li vaig fer unn petò. La dutxa em va serenar i l’aigua em va dir, els somnis han estat molt importants en la història de la humanitat . Somnis bons i dolents. Però tots fan pensar, i aixó és bo.