Colors històrics de la globalització

La globalització humana és un procès que va començar amb la primera aparició de la vida racional i que, avui, encara continua perquè la globalitat perfecta materialment és inassumible. La pintura de la humanitat encara no està acabada i necessita noves pinzellades. No fa massa dies en llegia una de molt significativa en el llibre d’Ezequiel, de la Bíblia, una definició metafòrica d’Egipte uns sis cents anys abans de la nostra era. Transcric:”A qui t’assembles, tu que ets tan gran? A un xiprer, a un cedre del Liban, de bell brancatge i ombra espessa, tan alterós que el seu cimal arribava a frec de núvols.Les aigües profundes l’engrandien; el gran oceà el feia crèixer, corrien les aigües abismals per l’indret on era plantat i els seus canals regaven tots els arbres del camp. Per aixó s’havia fet més alt que tots els altres arbres; el seu brancatge s’havia espessit, s’havien estès les seves branques, de tanta aigua com hi arribava. Niaven a les seves branques  ocells de tota mena, sota el seu brancatge criaven totes les bèsties dels camps, i una multitud de nacions s’acollia a la seva ombra. Eren magnífiques la seva grandària i l’extensió del seu ramatge, perquè enfonsava les arrels dins les aigües del gran oceà. En el jardí de Déu, cap cedre no el sobrepujava, cap savina no es podia comparar al seu brancatge, cap plàtan no era semblant a una sola de les seves branques: cap arbre del jardí de Déu no l’igualava en bellesa. Jo l’havia embellit amb un ramatge abundant, n’estaven engelosits tots els arbres de l’Edèn, els arbres del jardí de Déu.” (XXI,1-9)

Qué succeí? Ho llegim a continuació: “Doncs bé, aixó us fa saber el Senyor Déu: Ja que ha elevat la seva alçaría fins a tocar els núvols amb el seu cimal i n’estava tot enorgullit, jo l’he fet caure en mans d’un capdavanter de nacions perquè el tracti com es mereix per la seva maldat”. Una explicació metafòrica bíblica molt aplicable als nostres dies. El desenvolupar-se i ser depen de les persones i de les nacions i alló aconseguit amb el seu treball pot esdevenir un no res pel mateix comportament humà que s’atribueix qualitats i posicions que no té, ni li pertoquen. Mentre camina a ras de terra d’acord amb les seves condicions creix i s’embelleix, però quan s’enorgulleix per tot alló que ha aconseguit i s’atribueix atributs superiors a la resta dels humans la seva obra se’n va en orris. Em direu que és un conte oriental. No ho nego. Però defineix la realitat de la història.Només cal repassar-la.