Colors històrics de la globalització (II)

En l’article de la setmana passada ens adonàvem com Ezequiel parlava del JARDÍ DÉU, destacant-ne un arbre per damunt dels altres i com aquest arbre era destruit per la seva supèrbia. Extrapolant l’expressió JARDÍ DE DÉU a la dels notres dies, GLOBALITZACIÓ, veurem com el missatge és el mateix. La història de la humanitat de tots els temps ens demostra com una successió de pobles, metafóricament arbres grandiosos del JARDÍ DE DÉU, creixen, actúen, és creuen superiors amb categoria divina i com a consequència minven i s’auto-destrueixen. L’ambició de ser el PODER ABSOLUT els deixa sense poder relatiu. Egipte, en l’edat antigua fou un d’aquest pobles que tenien els seus faraons per déus. En queden restes culturals históricament molt importants però de valors relatius i només humans. Igualment Mesopotàmia, Asíria, Pèrsia i altres pobles orientals que malgrat la seva ambició, les seves obres no han resistit els fenòmens de la naturalesa. Els seus cosos són pols i el seu record en el gran mapa de la història humana força descolorit. Grècia amb la seva cultura només és un record i el seu Alexandre el Gran, conqueridor del món conegut, haguè de doblergar-se davant le llei del destí. I també Roma amb el gran imperi va viure la seva agonia. I a l’edat mitjana què en va ser del Gran Imperi Romano Germànic sinó l’oportunitat d’un gran desmembrament amb l’aparició de les diferents nacions europees. La mateixa Espanya en quins dominis no es ponia el sol, com va acabar i com és ara? I seguim, la gran França que amb Napoleó va somiar dominar el món i l’Alemanya de Hitler que volia nejetar la raça. Són molts els exemples que ens conviden a pensar. Totes elles han gaudit de grans poders, però efímers. Els fums de grandesa ja els tenien, però els hi mancava la humilitat de considerar-se naturalesa relativa en el temps i en l’espai. Jugar a absolut quan només s’és relatiu és un joc perillós. Convido a pintar el procès globalitzador amb els colors d’aquestes i altres nacions que han estat i no són. La qualitat del color no dependrà d’alló que volien ser i no aconseguiren sinò dels resultats de la seva gestió. I a fe que serien uns colors gairebé sense color. Per què quan els governants gaudien del seu poder, com vivien els seus súbdits? No és difícil saber-ho.