LA MEVA ESPERANÇA D’UN MÓN MILLOR

Independentment de la imatge desagradable de la política actual que oblida els drets de la majoria de la humanitat, no seria just si neguès el procès de progrès, que hi és, però molt lent. Hi juga el paper de la llibertat i el concepte que els diferents estaments socials tenen d’ella. En l’actualitat la llibertat està condicionada per l’economia afirmant que per fer-se ric tot si val. I la imatge global de la societat és la que és. Però hi ha raons per l’esperança d’una convivència millor. He llegit darrerement dos opuscles de Cristianisme i Justícia que han reforçat el meu convenciment. Són: EUROPA,EN LA CRUÏLLA, i FA 50 ANYS VA HAVER-HI UN CONCILI. El primer ens parla de política i el segon de religió però l’objectiu central d’ambdós és el mateix. I per què penso que la pau mundial depen de la manera de treballar de la política i la religió, la seva lectura m’ha obert l’horitzó. Els anys cinquanta del segle passat dos moviments, un de polític i l’altre religiós van encendre la flama.

L’any 1950 un  dels pares de l’Europa Unida, el francés Shuman presentà la idea i les bases, en el fons treure del mapa les guerres i centralitzar la política en el benestar dels ciutadans. L’any 1958 el Papa Joan XXIII convoca el II Concili Vaticà amb la idea de donar entrada als fidels en el devenir de l’esglèsia. Qui eren, però, els protagonistes? És curiós com funciona la història. Shuman fou presoner de la Gestapo, Adenauer, fou empresonat pels nazis, Gasperi, perseguit per Mussolini refugiat al Vaticà, Spaak, va fugir del seu país per culpa dels nazis. Quatre  dels cinc pares de l’Europa Unida, empresonats. No us diu res aixó? Referent a la religió, el Papa Joan XXIII,

succesor de Pius XII, no despertava gaires il·lusions, era una persona de pagès i sense trajectòria i quan ningú hi confiava convoca el Concili que ha revolucionat l’esglèsia. Senzillament la força del meu convenciment me la dóna la personalitat dels homes que canviaren la història d’Europa i de l’Esglèsia, amb un punt comú, els protagonisme de la gent. Si fem una ullada a la situació actual, què ens diu? Els polítics que volen una Catalunya independent que repercutirà a Espanya i a Europa, uns estan injustament empresonats i altres refugiats a Brusel·les. L’home que ha tornat a revolucionar l’Esglèsia, el Papa Francesc, no massa ben vist per alguns bisbes i cardenals. Polítics i religiós, amb un destí comú, el bé de la gent. És molt significatiu aquest paral·lelisme. El culpable dels problemes que uns i altres pateixen té el mateix origen, l’imperi del diner. Analitzem en un indret i altre com funciona la política i la religió. Amb diner es compra el poder, amb diner es desprestigia el Papa Francesc. En les dues parts hi ha un element molt important, el poble que es veu recolzat pels perseguits i la veritat de la història té un nom: llibertat.