Amb els ulls ben oberts, Govern de l’Estat Espanyol

Saber mirar és esencial a la vida, perquè mirant es desperta el desig de saber i conéixer i amb el coneixement decidim. El problema de moltes accions rau en el fet de no saber mirar i alló, que és pitjor, de no voler. No hi ha cap problema al món que no tingui solució si les parts implicades miren, observen, desitgen, parlen, dialoguen i arriben a un consens. El consens no exigeix renunciar a res, fa quelcom més important, crear una convivència en pau, malgrat les diferències. I en el món actual la dificultat neix de la interpretació de dues paraules, unitat i globalitat. Unitat no vol dir renunciar a la individualitat sinó esdevenir un element configurador de la col·lectivitat independentment de les diferències. Globalitat no vol dir renunciar sinó aportar la teva visió del món coordinada amb la dels altres. La natura és un exemple prou clar, tant en la programació de la humanitat, com en la configuració del globus terraqui. Les muntanyes, les valls, els llacs, els rius, els mars, els boscos, els camps no deixen de ser-ho per configurar el globus. Les diferències són una invitació a saber habitar-hi i conviure-hi. Les diferències humanes fan que uns siguin més alts, altres més plens, altres més petits, uns més intel·ligents o artistes, uns més hàbils i treballadors i alguns més pensadors. I aquestes diferències són l’aportació, que amb intel·ligència, ordenen la vida i creen la convivència. Aquelles persones, quina funció en la història és tenir cura de la convivència i coordinar-la, han de saber mirar, escoltar, pensar i dialogar. I quelcom molt important, saber dialogar amb aquell que pensa tot el contrari que ells. I el no compliment d’aquesta condició ens dóna l’explicació del problemàtic procès català. Una banda i altra s’acusen mútuament de no voler dialogar.

Penso que les dues acusacions tenen un espai propi en el temps que genera culpabilitat inicial, però una de les parts continúa imposant el no en la matèria causant del conflicte. Qui ha creat el conflicte?  Aquell que defensa una idea nova de convivència política o aquell que no accepta variacions del tema? He afirmat que el problema el configuren dues paraules: unitat i globalitat. En la solució d’aquest tema cal observar la voluntat dels afectats, que són els ciutadans. Penso sincerament que a l’estat espanyol li manca voluntat d’acords i de diàleg. Crec honestament que ha d’obrir els ulls, observar i ser neutral en els seus judicis. Primer cal valorar els fets ens ells mateixos i en el context en que es donen. L’estat espanyol hauria d’aprendre la lliçó d’un poble que pensa i aporta millores. I del procès catalá la lliçó que el govern no ha après, ni vol, és com el poble defensa el seu pensament malgrat la violència de la justícia i ho fa pacíficament. I aquesta actuació pacífica defensant el seu pensament davant la imposició de la força és una lliçó que el govern espanyol no ha meditat i molt menys ha dialogat amb la gent. Si escoltar la gent, la solució és empresonar el govern autonómic que escolta el desig dels seus ciutadans, li aconsello al govern del PP que comenci a pensar quan la gent li digui que la democràcia no és la llei sinó que aquesta és una servidora,  quin serà el seu destí. I la Constitució Espanyola i les lleis europees signades per l’estat espanyol donen la raó als ciutadans que són sobirans i designen els polítics que han de vetllar per una convivència digna. I aquesta convivència digna democràticament és la convivència entre col·lectivitats que ni Espanya, ni Europa volen entendre en la lliçò que està donant Catalunya al món. LLiçó que donen els ciutadans i els polítics que ells han escollit. Aquesta lliçó en el procès de la política mundial actual hi trobarà moltes dificultats, pero en la història els procesos que porten a canvis importants comencen en el pensament de persones i pobles.

Recordem, Luter, Gandhi, Mandela, Luter King, Lenin i sobre tot el personatge que molts no volen ni veure, però que la seva doctrina va canviar el curs d’Europa, Crist. Per pensar-hi. El problema català té un profeta que molts polítics menystenen, Xirinacs, però la seva filosofia global va fent camí. Els drets naturals de tots els pobles. “La independència no es compra, ni es vent, es pren”.