DE L’ARBRE CAIGUT TOTHOM EN FA LLENYA

La filosofia popular per ser directa no deixa de ser profunda. Se’n pot fer llenya per acabar de destruir-lo i covertir-lo en cendres per llençar-les al mar o bé per portar les estelles a la llar de foc i portar caliu a la casa. Hi ha arbres caiguts que aporten més escalf que d’altres. En la dita, l’arbre caigut és una metáfora. L’ésser hunà cau de moltres maneres però n’hi ha una que és definitiva, la mort. La mort d’una persona porta moltes consideracions d’acord amb la relació haguda. La mort d’un fiscal general de l’estat, en les circumstàncies polítiques actuals en relació a Catalunya, els comentaris seran d’acord al “color del cristal con que se mira”. La meva vessant independentista respecta la realitat humana. Ser persona comporta una dignitat que no es pot perdre independentment de la comforrmitat que es pugui tenir amb les seves accions. Personalment no hi estic d’acord i no puc acceptar les seves actuacions contra la independència de Catalunya i l’empresonament dels politics catalans i dels dos Jordis. Humanament i també constitucionalment penso que són injustes. I al costat d’aquesta injustícia existeix una justícia que no fa  diferències, la mort. És precisamemnt la mort, la darrera acció humana de llibertat. Com s’accepta? Hi ha situacions en la vida de les persones que fan la impresió que no s’han de morir mai, com si la seva autoritat estiguès per sobre de la vida i de la mort. I és en aquests circumstàncies quan el respecte al dret natural és subsistuït per la voluntat de la llei positiva. El personatge, que motiva aquest comentari, era un home de lleis. Les circumstàncies de la seva mort em porten  a consideracions humanes que massa sovint la llei no té presents. El moment de morir no és sempre previsible però existeixen motius en la vida que la poden provocar. En relació amb el Fiscal Sr. Maza, la imatge de la seva presència televisiva o fotogràfica sempre em portava a una creença que en el seu interior patia una lluita que el tormentava. La seva mirada denunciava una certa desconfiança que no se sentía verdaderament ell. Crec que patia una discordança entre el fet de ser humà i el de ser jutge. I aquesta consideració m’és més convincent llegint la notícia de la seva mort. Certament que cal per damunt de tot respectar les decissions personals i molt més quan es viuen intensament com penso que és el cas del Fiscal Maza però la intel·ligència té l’objectiu de fer creïbles els desitjos i les passions. No sóc metge, ni psicòleg, però penso en la influènccia mútua en la salut del treballs i els sentiments que provoque. No dubto que alguns sentiments i molt més aquells que causen remordiments, agreugen les malalties greus i avancen el momemt de la mort. Llegint les darrreres informacions no entenc com una persona malalta ha de desenvolupar càrrecs amb  riscos de greus contra la salut. Estic força convençut que el tema de la independència de Catalunya portat per una persona amb una malaltia difícil agreujà la salut del Fiscal i el viatge en avió a l’Argentina hi afegí el toc de gràcia. Servir a la societat fins a la mort és una acció digna i lloable però el dret a la vida és superior i tenir-ne cura un deure que la natura demana. Morir per la causa mereix tots els respectes, però la política ha de tenir present que també el mereixen els polítics i persones empresonades que se sacrifiquen per la causa de la independència d’un poble. La salut de les persones i la salut dels pobles tenen drets i deures que quan  defensa la intel·ligència,. la solució no la té mai la força sinò el raonament racional amb voluntat de convivència pacífica. La presència de la força, sigui legal o armada, no acostuma a crear benestar, tot el contrari. Buscar la mort d’un poble és una malaltia política amb consequències inesperades. Sovint hi ha morts que són missatges que conviden a ser llegits intel·ligentment.