Sóc ciutadà català i també ciutadà del món.

.

I n’estic molt orgullós. No hi trobo cap contradicció, tot el contrari, l’explicació del per què els humans som lliures. Fem una reflexió parant esment en el cos humà: és un tot extraordinàriament conjuntat i amb diferents parts ben dissenyades: cap, tronc i extremitats. A la vegada en el cap, orelles, nas, boca, ulls, el tronc un conjunt amb membres de funcions de salut i les extremitats, els braços amb tres elements i les cames igual. Gràcies a les diferències, el cos forma un tot i cada element compleix les seves funcions, cap més altra. I l’anàlisi de les interioritats del cos ens donarà una mateixa conclusió. Però l’ésser humà, també gaudeix d’intel·ligència, memòria i passió, amb objectius concrets. L’ésser humà és un tot complexe però cadascuna de les seves parts complint la seva missió, l’ésser humà és feliç o infeliç d’acord amb el perquè actúen. La constitució de la persona ens parla de globalitat i de diferències. I la natura li ha encomenat la centralitat de la història amb convivència, que hauria de ser en pau, però no sempre ho és. Però l’ésser humà encara ens dóna més raons de que significa la globalitat i la diferència. Jo mateix sóc català, ciutadà espanyol, a la vegada europeu i cciutadà del món. La meva espanyolitat, europeitat i mundalitat la paleso des de la catalanitat. La meva identitat catalana em permet dir, que sóc espanyol, europeu i mundial. I aquesta reflexió la pot fer un basc, una gallec, un andalús, un castellà, cadascun dels espanyols. Espanya, Europa i el món necessiten que cada diferència d’identitat funcioni correctament per ser veritablement la veritat que la història els hi ha assignat. Essent un català íntegre contribuirè a configurar la millor imatge de la humanitat. Aquesta consideració em diu que el model polític de la democràcia serà vàlid i útil quan es reconegui la identitat de cada poble amb identitat diferenciada. I en la configuració d’aquesta democràcia no tots els éssers humans hi han de complir les mateixes funcions, funcions que es descobreixen interioritzades en cada persona. Només amb l’aportació de les capacitats pròpies de cada persona la humanitat assolirà una convivència democràtica pacífica si cada ésser compleix la seva missió i no vol tenir-ne una que no li pertoca i per la qual no serveix. Els desastres de la història es produeixen per aquesta raó. Sembla ser que la millor democràcia es va viure en la pre-història per què cada col·lectivitat treballava d’acord amb les seves necessitats. Els avenços portaren millores però a la vegada no eren millores de convivència com ho demostra l’aparició de les guerres. Un dels llibres més antics, la Bíblia, ja ens parla de la baralla entre els dos primers germans amb resultat de mort d’un dels dos. La mort violenta arma de domini. I dissortadament aquesta raó encara és norma d’història al segle XXI. Tants milions d’anys d’existència i els humans encara no hem après la lliçó de convivència i treball que ens dóna el nostre cos. És molt bonic afirmar sóc català i ciutadà del món. Què falla?

El concepte actual de globalitat perquè el millor tractat de filosofia globalística,de LluisM. Xirinacs, aprobat amb la nota “summa cum laude” no s’estudia a les universitats i es manipula el concepte atribuint el mèrit a l’economia quan és la culpable d’una globalització manipuladora i injusta per què no la dirigeix qui de veritat ho hauria de fer, que és la política. Dissortadament a la política del segle XXI només li interessa el poder i l’economia és font de poder, com ho era en temps dels inicis de la història divinitzar els governants. Els avenços científics i tecnològics en mans dels polítics no són argument de democràcia, dissortadament. I tot comença per no cumplir el mandat natural que trobem escrit en la imatge de l’ésser humà. El món s’ha despersonalitzat i tornar a personalitzar-lo està  demanant “sang, suor i llàgrimes”. Catalunya i els pobles petits tenen la clau, que els grans no ha trobat. Quan tots els catallans puguin dir, de veritat, sóc català i ciutadà del món s’haurà obert la porta de la verdadera convivència en pau, perquè amb els catalans també ho diran tots els pobles del món. “Qué largo me lo fiais” dirà possiblement massa gent. Amb aquesta expressió no anirem enlloc, només s’hi val amb un “sommi”.