El camí cap a la independència és una obra d’art

Una obra d’art vol passió, sentiments, emocions però també intel·ligència i raonament. L’obra d’art és l’essència de la persona humana, saber ser lliure. La llibertat de l’artista no té límits, ni fronteres i no en té, ni en pot tenir perquè és el veritable programador de la convivència universal. Ni la política, ni l’economia, ni la justícia gaudeixen del do de la creativitat i el seu do és el de servidors dels creatius. I en la història actual s’han canviat els papers i tergiversat la llei natural. La política actual, mundial, nacional, regional i local actúa sota les normes de l’economia que mana però no serveix. I aquesta veritat és manipular l’ordre social i donar pas a la corrupció que dóna el poder i els beneficis a uns pocs i el malestar i la misèria a moltíssims. I és precisament la lluita entre filosofies socials enfrontades el verdader problema que viu en l’actualitat Catalunya. I ho és perquè la política mundial no és un servei als pobles de la terra sinó l’esclavatge per donar pas a la corrupció. Mentre la política no centri la seva filosofia en la dignitat de les persones, la convivència universal en pau serà una utopia. Per adonar-nos no cal anar gaire lluny, analitzem la realitat actual de Catalunya. És una demostració claríssima de la manca de voluntat política global. Permeteu-me una observació. La lluita de Luter, que enguany celebra els cinc cents anys, fou una lluita contra el diner i el poder de l’esglèsia catòlica, que pretenia una Europa Unida sota la supervisió del Papa i un emperador. Aquesta filosofia no va triomfar perquè aquella denúncia que començà contra l’abús del diner va acabar contra l’Europa Unida i s’organitzaren la majoria de nacions actuals. Una nova filosofia va canviar l’orientació de la història. L’emperador i el Papa van perseguir Luter que trobà aixepluc entre els seus. Respectant les distàncies i les diferències el problema de Catalunya amb Espanya i Europa guarda una singular conformitat perquè la victòria de Catalunya suposa la victòria de tots els pobles d’Europa que la política europea rebutja. Estic convençut que la tesi catalana s’imposarà i Europa esdevindrà l’Europa dels pobles i no l’Europa dels estats. El camí és el mateix i no serà el darrer en l’evolució històrica de la societat que malgrat interessos egoïstes amb “sangre, sudor i làgrimas” fa camí i lentament camina cap a una convivència global en pau. I global vol dir respecte a tots els pobles i capacitat d’una política més avançada en la que el diner no mani i ho fassi a qui li pertoca que és l’ésser humà amb una distribució de funcions que tenen per objectiu no l’acumulació de riqueses, sinò el gaudi de la verdadera dignitat per a tothom, respectant les diferències, per què tenen una missió pròpia a l’hora de l’organització global de la humanitat. I aquesta filosofia no agrada a la política actual centrada en el diner i és la que defensa Catalunya que sap produir riquesa al servei de les persones. Aquesta serà la casua que treurà els colors a la cara de la política espanyola i que la matemàtica de la història preveu que l’imperi espanyol té data de caducitat el 2019 si no és capaç d’adaptar-se a les normes del procès històric del futur pròxim. Estic convençut que Catalunya és capdavantera del procès.