Per definició la política és aquella activitat humana que té
per objectiu el benestar i la dignitat dels pobles. I aquest fonament s’ha tergiversat essent-ne els principals
culpables les grans potències que s’han venut als diners. Un exemple prou clar
és la persecució que Europa porta a la pràctica contra els vaixells de les ONG
que en el Mediterrà es dediquen a salvar vides i ho fa a l’estil més faixista,
amagat rere un model democràtic. Pura hipocresia. La vida és el primer dret de
tota persona sigui santa o criminal. I aquest manement compleixen les ONG. Una
vegada salvada la vida, la política ha de jutjar les persones salvades d’acord
amb la credibilitat dels seus actes. Amenaçar amb les armes a un vaixell salvador
de vides és un crim contra la humanitat. Però dissortadament la gran política,
inclosa l’europea, afirma amb les seves accions que la humanitat és ella i els
nàufrags no hi tenen cap dret. Trista realitat. La gran política divideix la
humanitat, com ja ho feien els règims egipcis, grecs i romans, en lliures i
esclaus. Els lliures són els posseïdors de les grans riqueses i els esclaus la
resta de la humanitat. La gran política es mou amb una filosofia que tot s’hi
val per fer diners i si ha de morir qui ho impediex, la llei empara. És la pura
realitat. I pensar que molts nàufrags són descendents d’aquells pobles a qui el
gran capital europeu s’apoderà dels seus bens naturals deixant els nadius en la
misèria i afavorint els governants que els importava un rave la gent i s’agermanaven
amb els explotadors. Europa i les grans potències mundials haurien de fer un gran exàmen de consciència sobre com han influit en la construcció corrupta de
la societat del segle XXI. És urgent reconèixer els drets de les persones,
essent el primer i principal el de la vida. Provocar la mort a qui busca la
seva dignitat acondueix a la formació d’una
societat en la que l’odi, en les diferents formes, és la base. Una part de la
societat mata per ser més rica i una altra part, plena d’odi pel mal rebut,
mata per venjar-se i recuperar la seva dignitat. Quan la mort és la base de les
polítiques, el resultat és el que es viu al segle XXI, guerres i més guerres,
odis sobre odis i la ccorrpució al poder. La meva formació religiosa em porta,
cada vegada més a pensar, que fou un error perseguir la filsofia del comunisme d’Engels
i March. Recordarè tota la vida unes paraules d’un sacerdot escolapi que en la
classe d’humanitats ens va dir, que el món li hauria d’estar molt agraït al comunisme.
Dissortadament el capital també va prostituir la filosoifia comunista i els
resultats són els que són. Una vergonya. Una política mundial incapaç de convèncer
el poder del diner i vol posar en ordre la societat empressonant i condemant a
mort als presumptes delinqüents, que per a la
seva justícia no són persones, sinò només culpables. Qui és més culpable,
aquell que amb el seu poder crea pobresa o aquell que per sobreviure roba?
Dissortadament els grans pensadors de la història han existit, però no se’ls hi
ha fet cas. Plató, Aristòtil, Sòcrates, Sant Albert el Gran, Ramon Llull,
Descartes, Nietszche, Engels, March, Gandhi i un de molt important Jesucrist. Però la
política passa olímpicament de tots i governa sense una base filosófica de
sentit humà. Sortosament en l’actualitat també hi ha gran pensadors que fan
avançar els diferents factors socials, però quin cas els hi fan els polítics?
Cap. I en referència a Espanya és una vergonya, han d’anar-se’n fora on
demostren al món la seva qualitat humana, científica i filosófica. I aleshores
les lleis per governar el país tenen una filosofia política de manteniment del
poder. Amb aquest comportament polític d’ignorar els pensadors es justifica perseguir una nao que es dedica
a salvar vides. On és el veritable progrès? En la tecnología? Però no ho és
tot. Queda molt lluny la verdadera llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada