En futbol és llei, en política és corrupció.

El factor en un i altre, el diner, ho legalitza tot. En el món del futbol l’incompliment del contracte té un preu legalment establert. En política una il·legalitat la fa bona el diner. El diner ho tapa i justifica tot. Una gran corrupció política a la pell de brau que fa rics injustament esdevè argument polític per votar els culpables. En el futbol no complir el contracte és legal perquè una clàusula económica ho permet. I és curiós que aquell club que es nega a pagar una prima de signatura de contracte per incompliment, està disposat a pagar la clàusula del jugador d’un club que ell vol fitxar havent signat un contracte per a cinc anys que incomplirà. Em podeu dir cap a on camina la societat? La majoria de socis del club beneixen el fitxatge del jugador que trenca el seu contracte acabat de signar i ho troben normal perquè hi ha una llei que ho permet. Com s’ha d’entendre una societat en la que els incompliments estiguin beneíts per llei? Guanyar una lliga amb jugadors fitxats ilícitament, amb l’amagatall d’una llei, no està renyit amb la dignitat esportiva, és correcte? “Poderoso caballero és don dinero” deia el poeta espanyol, Quevedo. Qué n’és d’antiga la corrupció! És tan incomprensible com aquell estat  que fa campanyes contra el terrorisme, i no té vergonya de vendre armes als protectors dels terroristes. I esdevé més incomprensible que sigui normal al segle XXI. No entenc que una societat que produeix intel·ligències tant potens capaces de comprobar la velocitat de la llum, la força de la gravetat, la consecució de milèssimes de milímetre d’un àtom, la graduació de les calories del foc del sol, no gaudeixi, potser perquè no se les  escolta, d’intel·ligències que programin el camí de la dignitat en el món del diner i de la política. És incomprensible que una societat dividida en dues col·lectivitats diferents no sigui capaç d’estudiar el com i el perquè d’una convivència en pau i en les dues la culpa la tingui el diner, perquè amb el diner alimenten les guerres que les enfronta. El culpable és el mateix en un fitxatge d’un jugador, que en un atac terrorista. Els fets ho afirmen i dissortadament els responsables de la convivència en pau tanquen els ulls i el diner, rei de les armes, mana. Mana en coses tan innocents com en el fet que un infant inocent compra un caramel. O en el fet que la mestresa de casa compri en el mercat verdures infectades pels abonos emprats en el seu conreu. El problema d’una societat en pau no s’assoleix eliminant els suposats terroristes, s’assoleix amb la veritat d’una humanitat de persones dignes. I la dignitat no es compra ni es ven amb diners. Els diners són factors a les mans de les persones per actuar en veritat i justícia i asegurar la dignitat. La humanitat ha avançat moltíssim en els cents de milions d’anys d’existència, però la història ens demostra que encara hi resta moltíssim per fer.