La mort, jutge de les contradiccions humanes

La paraula “mort” com a concepte es refereix a una realitat. Una realitat que palesa variades imatges que possibiliten diferents interpretacions del seu sentit i significat. En l’actualitat aquest concepte ha provocat el desig de la immortalitat i científicament s’hi treballa. És un dret i una aspiració que no està renyida amb la idea que la meva formació religiosa m’ha aportat. Concorda perfectament amb la frase de Sant Pau quan afirma que “no tots moriran, però tots seran trasnformats”. La idea d’una transformació en una vida futura està en la doctrina cristiana, en l’hinduïsme i penso que en el cor de la majoria de la gent. La mort en aquesta transformació no té altra missió que obrí la porta a una nova vida, la vida eterna de la bíblia, el nirvana de la cultura hindú, o la de tornar al no res, tot s’ha acabat, com pensen ateus i agnóstics. Però hi ha una realitat que obliga a pensar: com es produeix la mort. Respectant el programa de la natura?  Provocant-la? Programant-la personalment? La realitat la defineix com el factor de la temporalitat de l’existència de l’èsser humà. I en aquesta temporalitat hi trobem que hi persones que decideixen l’hora de morir dels altres. Hi tenen dret? Penso, honestament, que ningú té dret a matar, amb l’incís que tothom té dret a defensar la seva vida. I aquest deure de defensa própia pot provocar la mort del que t’ataca injustament. Dissortadament la mort és el jutge, des de que el món és mon, de moltíssims actes criminals. La Bíblia que ens alliçona sobre el començament de la història ja ens parla de la mort per enveja amb un rerefons religiós. Caín matant Abel. I aquesta característica ens acompanya fins el segle XXI. Què és sinó l’atemptat criminal patit per Barcelona i Cambrils? I el que em fa pensar és com és possible que en tot el llarg de la història la mort injusta sigui consequència d’una concepció de la vida? Tant mancada está la societat, de pensadors que aportin doctrina per a una convivència en pau i el respecte que la mort natural es mereix? La mort injusta sempre és provocada, ja sigui amb les armes, ja sigui amb la misèria. I és precisament la mort injusta de milions de persones, i en especial d’infans, que em porta a pensar en la necessitat de l’existència d’un ser superior a l’ésser humà, que faci justicia i els morts injustament gaudeixin en una altra vida d’una felicitat eterna acompanyant a la bona gent. És pot matar en nom de Déu? Clarament no. És veritat que en la lectura de la vida s’hi troben relats mortals de difícil comprensió. És veritat que els han escrit persones dominades per l’ambient de la seva época i des d’aquesta circumstància s’han d’interpretar i entendre. En la relació de la mort amb l’eternitat, em pregunto sovint: quina capacitat de reconciliació té la mort que un criminal, persona filla de Déu, pugui gaudir de la felicitat eterna?  Els criminals, abatuts pels Mossos, poden gaudir de la vida eterna? Pensem que actuaven convençuts que el seu acte agradava a Alà. Un pensament contrari al de la nostra societat. Actuant equivocats per culpa d’una societat política manipuladora amb la pedagogia de imans, dirigents d’una religió, a l’hora de la veritat havien de sentir-se enganyats? La teologia de la mort és molt profunda i crec que té un infinit poder regenerador. Resumint, a la humanitat li manca enacara molt camí per crear una convivència universal justa. El per què de la mort de cada persona ens pot ajudar a esbroçar el camí de la veritat. El tema és molt profund i existeixen exemples clarificadors. Sócrates, Gandhi, Luter King, Puig Antich, Companys, Xirinachs i molt alliçonador Jesucrist. En parlarè en un altre comentari.