Quart desig de la Nació Espanyola

“Promoure el progrès de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna”.

La base filosófica de la Constitució, el Preàmbul, reconeix quins són els factors de la vida digna: cultura i economía. Persosalment afirmaría que és la cultura perquè la cultura té com objectiu la formació de la persona i el nivell cultural d’un poble incideix en la seva economia. Sortosament la Constitució en el seu article 3 paràgraf 3 afirma:”La riquesa de les diferents modalitats linguístiuqes d’Espanya és un patrimoni cultural que será objecte d’especial respecte i protecció.” Compleix l’estat? En relació a Catalunya, no, tot el contrari. Recordem la llei Werd sobre l’escolarització en català i com la política espanyola rebutja la immersió lingüística que a Catalunya ha estat un model d’integració. Model reconegut internacionalment. No creure en la capacitat pedagógica dels catalans en relació amb l’idioma, no respecta l’article 3 de la Constitució. Interferir la pedagogia de Catalunya que es practica a les escoles per imposar el model centralista no és només anticonstitucional sinò antinatura i molt més quan Catalunya és i ha estat un exemple de respecta als idiomes, com ho palesen els pòlítics de la Generalitat davant la ignorància del President del Govern Espanyol. Però alló que esdevè inmoral rau en el fet d’emprar l’economia com instrument contra la cultura. Un exemple que defineix una mentalitat de pobresa humana indescriptible. Un escriptor jubilat no pot publicar cobrant drets d’autor sota l’amenaça de perdre la pensió. Davant la indignitat legal s’hi ha posat un pedaç. Pot cobrar drets d’autor sempre que no superi els nou mil euros bruts. El sou mínim. Sincerament un atac a la cultura, privant a la gent que hi ha dedicat la vida, no aporti en la seva vellesa tot el seu saber i experiència. Senzillament incomprensible per antinatural. Han dedicat la seva vida a la cultura, aportant a l’economia de l’estat el percentatge que la venda dels seus llibres i el ingresos de les seves conferències, marcava la llei. És humanament inconcebible, quan per respecte a la seva feina productiva d’anys han portat diners a les arques i aquests jubiltats que de la seva pensió se’ls hi descompta uns percentatges al voltant del vint per cent, se’ls hi prohibeix contribuir amb els diners que generin les seves tasques culturals. Personalment opino que l’estat no només els hi hauria de permetre ingresos del seu treball cultural sinò que haurien de percebre íntegra la seva pensió. Ni ha més, per exemple l’iva, que ha provocat tencaments i pèrdues importants. Però alló que és pitjor ha provocat una manca d’assistència als actes culturals pels preus desorbitats que l’iva causa. Per altra banda, no s’aplica igual a tots els actes culturals. I acabo amb una acusació: la política no pot interferir en la creació dels fets culturals, posar politicament normes a alló que és cultura provoca  pobresa. La cultura la fan crèixer els actors culturals que han de ser lliures en les seves creacions. Quin és el paper de la política?   Facilitar als actors culturals els medis necessaris per poder desenvolupar dignament la seva feina. Un polític que faci de polític i si és actor cultural que distingeixi clarament les dues funcions. La política no serà anticultura si els agents culturals són verdaderament lliures en les seves funcions. I com més lliures més riquesa produiran i aportaran a les arques de l’estat. És possible que la política i la cultura siguin germanes en la configuració de la convivència humana?