La meva llibertat ningú me l’ha pot pendre

En l’exercici diari de la meva llibertat perquè esdevinguin les meves accions verdaderes manifestacions de llibertat no és pot separar de la meva identitat la condició de ser català. Actúo com actúo per què sóc català. I aquesta qualitat forma part de la meva integritat vital i històrica. Sortosament el sentit català és solidari i l’amistat és un dels seus valors en un ordre social just i creïble. Ningú em pot prohibir parlar català, només el meu concepte de les relacions humanes m’aconsellarà dirigir-me a qui em parla en una altra llengua que jo domini, o l’indret on em trobi sigui d’una altra parla, castellà o francés, per exemple. El respecte a les minories linguístiques va despertar a l’Europa dels anys vint del segle passat un moviment de simpatia que convidava als estats a respectar-les perquè són tresors de la humanitat. Francesc Maspons i Anglasell acaba el seu article publicat l’any 1926 en la  Revista del Centre de Lectura de Reus, ELS DRETS DE CIUTADANIA I LA SOCIETAT DE NACIONS, amb aquestes paraules:”Sembla que estigui arribant l’hora en què l’esperit pairal és cridat a presidir les directius dels pobles: i per aixó, no en dubteu, en aquesta Europa que s’atansa, Catalunya s’hi trobarà bé.” Noranta anys desprès d’aquestes paraules, que lluny s’hi troba Catalunya per culpa de l’estat espanyol que li barra el pas. Qué diria avui el Sr. Maspons? Defensor dels drets de les minories ens ha donat una lliçó de dignitat envers la persona, que per a ell, en l’assoliment de la seva integritat, hi jugava un protagonisme molt important, la religió, també a Catalunya. La feblesa d’aquesta condició contribuia a minvar la convicció de la identitat humana. Dissortadament l’esperit de la política actual espanyola és contrari al reconeixement de les minories, reconeixement massa feble també a Europa que els anys vint del segle passat donava una altra imatge. A l’estat espanyol és dogma, gairebé de fe, que la llei  és la raó de ser de la democràcia. La mare de la democràcia és la voluntat popular i aquesta voluntat s’ha donat unes lleis per salvaguardar la democràcia. Quan l’aplicació de la llei sobrepassa el sentit democràtic, el poble no està obligat a obeïr-la perquè no compleix els seus objectius. Una llei per mor del seu orígen mai será intocable i sempre será efímera i millorable. I l’aplicació de la Constitució espanyola no em garanteix, ni em defensa els drets de la meva identitat de ser català arreu. Ni el DNI m’ho garanteix encara que es redacti en català per què em fa súbdit espanyol i la policia, incomplint la Constitució, em pot dir hable-me en espanyol i si m’hi resisteixo, m’enmanillen. A Espanya les minories linguístiques, digui el que digui la Constitució, no són respectades. I no ho són per una raó molt senzilla. Espanya no vol ser plurilingüista com és la seva realitat. Castellà, Català, Basc, Galleg, Aranès, Castúo, Fala, Bable, Silbo amb moltes modalitats com el lleonès,l’aragonés, l’andalús, el valencià, el mallorquí i la relació continúa. I totes aquestes formes s’integren en identitats d’acord amb la seva geografia. I per aixemplar més la universalitat linguïstica, gràcies a la facilitat de relacionar-se o per buscar un indret per viure millor, només a Catalunya en l’actualitat, si no estic mal informat, s’hi parlen unes dues centes modalitats linguïstiques. Em pregunto: com respecta la política espanyola el dret identitari de cada persona? Obligant-la a castellanizar-se. El respecte a les persones és un dret i en el respecte a la seva identitat s’inclou el respecte a la seva llengüa. Personalment no em sento respectat.