Filosofia política sense pedagogia

Tinc la impressió que l’empenta de la tecnologia i la ciència ha descolocat la filosofia i els seus companys de viatge. És veritat que una lluminositat molt intensa provoca ceguesa, però al recuperar la normnalitat es descobreixen mancances. Quan un company de viatge s’enderrareix en el camí arriba un moment que al company avançat li manquen energies. Personalment penso que quelcom semblant pateix la societat del segle XXI. No és pot aturar ni la ciència, ni la tecnologia però ellles reclamen al seu costat les humanitats i d’una manera especial la pedagogia perquè els coneixements cal saber-los fer arribar per poder gaudir-los. Em fa la impressió que la política, en el fons una filosofia humanista, es desmarca, deixa de banda les normes per no perdre cap efecte de la ciència i aleshores se n’adona que la convivència coixeja. La vida és una escola continuada en la que els alumnes necessiten bons pedagogs per assimilar les ensenyances i gaudir d’una imatge cada dia més perfecte. En la vida, la ciència és aliment i la pedagogía és saber alimentar-se. I aixó que succeix en les persones, també és indispensable en les societats. I en l’estament que més hi manca la pedagogia i les ciències humanistes és en la política. Considero que és l’activitat humana menys humanista perquè la història ens demostra amb fets que ni la ciències físiques, ni les psíquiques produeixen els efectes indispensables per una vida sana i digna de les convivències humanes. No sé si és per ignorància, per falta de formació o per excès d’egoïsmes personals però els responsables de la política no assoleixen els objectius que la història els hi ha assignat. Els ciutadans configuren les col·lectivitats de convivència. Els governants són els responsables i pedagogs de la mateixa. Alló que cal primer de tot és un bon coneixement dels alumnes i quina convivència comparteix la seva col·lectivitat i quins són els seus objectius. Els polítics-professors es troben davant d’exigències que no es poden obviar i que necessiten molta professionalitat. Fer de mestre no és tan fàcil com sembla i tampoc ho és fer de polític. Coneixen els polítics a fons als seus governats? Senzillament, no. Analitzant la realitat regnant fa la impressió que són com aquells mestres que parlen molt i no se n’adonen que els seus alumnes dormen o estant jugant. Qué m’hi fa pensar? No és difícil entendre-ho. Només cal una ullada al comportament polític del Govern del PP envers el problema independentista de Catalunya. El primer pas ens fa adonar que els polítics es troben amb uns alumnes que l’assignatura que reben no és la que ells volen a la seva escola. Però la realitat ens diu que els professors són els que són i els alumnes també. El primer pas, quin és? Guanyar-se els alumnes. S’ha fet? Evidentment, no. El problema s’ha agreujat i les consequències tenen aparença o són veritablement una rebeldía. Es pot aconseguir que l’escola sigui vàlida i útil si el professor és un bon pedagog, del contrari s’anirà de mal a pitjor. I és alló que es viu a Catalunya. I el problema està en que el professor es nega a conèixer verdaderament l’alumne. I el ciutadà-alumne ha donat prou senyals de com és. I és a partir dels signes que el professor-polític ha de començar a demostrar la seva vàlua pedagògica. És filosòficament i pedagógica incomprensible que el professor no  estudii la personalitat i tirant pel dret possi l’alumne de cara a la paret. L’alumne té més temps per pensar i el professor està perdent el temps per educar. No entendre la capacitat creativa d’un alumne que es revela contra el professor, porta al fracàs escolar, no per culpa de l’alumne sinó del profesor. I és el que succeeix a  Catalunya. Perdoneu, l’orgull. Un alumne se’m presenta i pregunta: com és que m’ha valorat amb un notable? Li pregunto, que no te’l mereixes?. Em respons, com vostè no m’agrada… La meva resposta. Tu tampoc m’agrades a mí, però no sóc insensat i la nota te la mereixies. Resultat, la pau. Reconèixer la qualitat i capacitat del contrari és indispensable per avançar. I el Govern de l’Estat Espanyol no coneix Catalunya, ni és el pedagog que els ciutadans necessiten. Cal conèixer en profunditat la filosofia de la independència, gaudir de  capacitat pedagógica pel diàleg mutu i ser respectuós amb l’opinió del contrari. Els fets ens diuen que no s’ha complert res d’alló que caldria. Només posar l’alumne de cara a la paret. Qui té raó? Penso honestament que l’alumne posat de cara a la paret.