La jubilació és un dret i també una solució.

L’estat espanyol està provocant amb el tema de les pensions dels jubilats una preocupàció de convivència que nomès ha creat ell amb una política contra natura. Un jubilat o jubilada és un ésser humà que durant la seva etapa laboral ha aportat la seva contribució a la subsistència del país. I si no ha fet més, no és perquè no hagi treballat sinò perquè la política i l’economia li han fet impossible. I per a més inri al jubilat se li descompte un tant per cent, en el meu penso que és un 20%, que l’estat es reserva i encara no n’ha tingut prou que el govern del PP ha dilapidat les reserves del fons de pensió. I aquestes reserves han servit per pagar inversions inhumanes com el famós Càstor, per amagar la defectuosa política econòmica davant d’Europa, per no justificar evasions de diners amb la corrupció i per immunitzar personalitats de la política que han fet servir la seva gestió per enriquir-se. Els únics en aquest país que han complert econòmicament amb els seus deures són els jubilats i si les seves aportacions no han estat més importants no és culpa d’ells sinó de l’estat i de la gran economia. L’estat és un gestor de la dignitat dels ciutadans i l’economia és un servei a la convivència i a la pell de brau s’ha girat el mitjó i és tot a l’inrevès. I amb una particularitat, un jubilat no pot produir riquesa exposant-se a perdre la seva pensió. Una postura política del PP que palesa amb prou claretat quina és la seva defensa dels drets dels ciutadans i de l’humanisme. I el tracte que rep el jubilat és innjust per partida doble o triple. Primer, com la filosofia política de l’estat és corrupte, el jubilat pateix la possibuilitat de perdre el seu poder adquisitiu, que ja és feble, amb minusvàlues; segon una minusvàlua ja la pateix des del començament de cobrar la pensió perquè se li resta un percentatge considerable i tercer per què se’l condemana a la inactivitat creativa, que contrasta amb la jubilació dels polítics d’alta volada, que jubilats continúen cobrant sous superiors als mínims legals amb la llibertat de cobrar sumes de milers d’euros amb les seves conferències, com en són exemples José M.Aznar i Felipe Gonzàlez. Un jubilat, que no pren la feina a ningú, que té dret per llei a la seva pensió i que se’l condemni a l’ostracisme podent aportar saviesa per l’experiència i diners per les seves idees, és una persona que s’ha condemnat a mort en vida i per més inri alts càrrecs de la política i de l’economia mundial així ho expressen. La hipocresia de la política en el tracte a la gent gran és l’exponent més clar d’incompetència i de mala gestió, malgrat s’omplin la boca de creació de llocs de treballs. Alló que cal fer no és tant crear llocs, com fomentar creatius que amb el seu treball produeixen i que els que tenen feina siguin verdaderament creatius i no nomès executors d’una feina perquè no poden fer res més. És molt trista la imatge d’un estat que omple les butxaques de la seva economia amb feines per què no hi ha res més i l’impediment a sorgir més creadors d’idees i productes. I en aquest apartat la gent jubilada hi té molt a aportar. Jubilar per jubilar no és la política global que un estat necessita. Jubilar, sí, i promoure l’experiència del jubulat, encara més.