La meva llibertat és camí d’independència

La consciència de ser de cada persona és la meta d’arribada per bastir col·lectivitats. Només amb persones intel·ligents, convençudes i racionals és possible estudiar models d’organització social i al segle XXI aquesta capacitat, que és un dret, es inquestionable perquè la societat no és immutable en el model polític sinó progressiva i reformable. I aquesta és la idea que la història porta milers d’anys portant a la pràctica. Un model global de política com es preten a la Comunitat Europea no significa estabilitat sense millores sinò reformes constants per fer més creïble la convivència entre les persones. La política no és un model de convivència és un servei que ha de portar a la realitat de la prosperitat de les persones que configuren cada model. En la història està demostrat que la immobilitat no és la norma i una ullada al món ens en convencerà. El territori pot esdevenir un motiu però no una raó convincent. Un territori és necessari perquè un conjunt de persones puguin desenvolupar un model, però el territori pot ser canviant i els canvis territorials fins els nostres dies tenen una raó, les armes. La guerra al segle XXI no hauria de ser causa de configuració de models, sinò defensa de la pròpia llibertat de les persones, que configuren una col·lectivitat, en cas de ser agredides per la força. Tal com es preten presentar Europa com una democràcia consolidada, les armes hi són sobreres, però nacions europees tenen en la fabricació d’armes una de les entrades de divises més significarives. El comerç de les armes, a ple segle XXI, encara és base de poder, tota una contradicció amb el model democràtic que es diu implantar. La presència de les armes en mans de les forces, dites, de segueratat, és una coacció a la meva llibertat. Una de les coaccions es palpa quan un policia li diu a un català “háblame en espanyol” sense tenir en compte que amb la Constitució a la mà, jo català tinc el deure de conèixer l’espanyol i el dret d’emprar-lo, no el deure. Ens trobem amb greus contradiccions quan les forces de seguretat es posicionen en contra dels drets dels catalans, com és la defensa de les seves llibertats i una de les llibertats és el dret a decidir el model de convivència. La posada en pràctica d’un nou model de convivència necessàriament necessita un diàleg obert, intel·ligent i raonat entre la col·lectivitat que vol ser independent i la col·lectivitat de la que es vol segregar per motius raonables i drets naturals. I negar-se a dialogar és una demostració d’incapacitat dialogant per convèncer el contrari.I es respon amb la força. Alló que ha fet i fa l’estat espanyol amb Catalunya, sense respectar els drets de les persones a decidir el seu futur. El que s’està vivint a Catalunya i a Espanya, avui a ple segle XXI, és una manipulació descarada dels drets naturals i una usurpació del poder natural per part del poder polític per impedir l’exercici de la llibertat, dret fonamental i bàsic de les persones des de la seva primera aparició al món. Francament com a persona i ésser natural racional em sento traït per la política espanyola que no em permet decidir el meu futur dialogant amb ella per escollir alló que és millor per ambdues parts. I em pregunto, el model democràtic de convivència té solucions per què dos estats convisquin junts en harmonia i solidaritat respectant la mútua llibertat? Potser el problema polític del segle XXI rau en el fet que la democràcia encara no s’ha desenvolupat amb prou claretat per facilitar les convivències entre pobles. Negar-se al diàleg, és negar-se a ser demòcrata perquè la veu del poble es progressista i la base de la democràcia és la veu del poble.