Poder polític i veu del poble.

 Un escriptor castellà va escriure una  frase, estil de filosofia popular, que sintetitza un consell valuós a l’hora de fer valoracions alienes. “Todo és del color del cristal con que se mira”. L’opinió de les persones, una visió de la veritat. Una acceptació del dret d’opinió. I la sentència és valuosa per que fa referència a les diferents maneres d’entendre una mateixa realitat. I aquesta observació la ratifica la Constitució espanyola defensant el dret d’opinió dels ciutadans. Dissortadaamednt alló que ensenya la filosofia popular i la Constitució ratifica, massa sovint la política espanyola ho oblida olímpicament. La meva visió personal em diu que a l’estat espanyol no hi ha cap més òptica que la del govern i d’acord amb ella s’aplica la llei com si es tractès d’una veritat absoluta. I aquest comportament és greu per les consequències que comporta. El poble pot opinar, però no pot defensar amb la seva presència les seves idees perquè la política opina que la presència és un enfrontament violent i físic. I que fa el poder polític enfrontar-s’hi amb la força de les armes enviant la policia o la guàrdia civil amb  el gravàmen de no haver fet cap pas per entaular el diàleg. La presència física defensant una idea és violència quan alló que de veritat és dir-li a l’autoritat aquesta és la nostra opinió i parlem-ne. I el greuge és més escandalós quan el govern ha rebutjat el diàleg amb els representants directes escollits democràticament. I és en aquest aspecte on el Govern del PP en relació a Catalunya està en fals i aleshores busca testimonis on no n’hi ha emparant-se només en la policia que parla només dels interessos de la seva òptica. La pèrdua d’un ull per una bala de goma disparada per la policia no és argument. El risc de mort d’un ciutadà provocat pel mal tracte d’un policia i salvat per un metge d’entre el públic no té importància. Francament el color del cristal del Govern del PP no és altre que el negre per no veure-hi. Però dissortadament aquesta pràctica no és un fet aïllat. No complir sentències del Tribunal Constitucional favorables a Catalunya, qué significa? No fer cas d’advertiments de la Comunitat Europea que vol dir? Per què el Govern del PP i el Tribunal Constitucional no valoren les opinions del poble i d’especialistes en la matèria quan es manifesten contràries a les seves decissions? No és només el problema amb Catalunya, que és un escàndol democràtic sinò també amb altres comunitats autònomes. Quan a la realitat vigent de Catalunya hi aportem paraules de polítics de l’estat, de premsa, dita nacional, de persones qualificades ens adonem d’una persecució orquestrada que no fa res més que demostrar una filosofia basada en l’odi i l’enveja. I per aquest camí no es va enlloc. Només es preten eliminar un poble que no pensa com ells però que dissortadament sense ell económicament no poden viure. Tres cents anys de persecució, contestats amb treball i solidaritat són incapaços d’obrir els ulls i ser agraïts al menys començant a parlar. Dissortadament la filosofia popular té molta raó quan dia “on no n’hi ha no en raja”. I, malgrat la política espanyola i la justícia, aquest tracte contra Catalunya és inconstitucional. Hi ha una altre filosofia popular que diu “no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure”. Dissortadament la democràcia és lenta, però sortosament arriba a port, per què la veu del poble també és llei i aquesta llei és la que han de complir els polítics i l’obliden olímpicament. Però l’oblit té un fi i la democràcia compleix.