Quin és le veritable poder polític dels pensionistes?

A la pell de brau hi ha ha una moguda contra la pèrdua del valor de les pensions. Dissortadament des d’el poder polític i econòmic el treballador jubilat que cobra una pensió només mereix ser considerat a l’hora demenar-li el seu vot, per què numèricament és molt qualificat per assolir majories. I el pensionista ha estat sempre massa crèdul. Peró com tot en la vida hi ha límits. I al 2018 ha arribat la revolució. A les principals ciutats d’Espanya s’ha aixecat el clam contra la pèrdua de valor adquisitiu de les pensions. No entenc, francament, com els pensionistes han estat tan submisos i encara entenc menys a l’hora de valorar les pensions com els responsables polítics són tan manipuladors i simplement mal tractadors. Sóc pensionista, i amb tota sinceritat, quan el ministre o la ministra de torn m’envia la carta comunicant-me la revolarció de la pensió, la llegeixo per assebentar-me de les mentides que se’m comuniquen. I ho fan amb un llenguatge triomfalista com si fossin els grans protectors de la gent gran, quan són tot el contrari. Enguany, com sempre, l’he considerada un menys-preu. Els grans economistes de l’estat han augmentat la meva pensió en quatre euros i alguns cèntims. Fa uns tres o quatre anys que el resultat fou que cobrava quaranta euros menys cada més, perque  el minso augment augmentava el meu percentatge en els impostos. Crec que per dignitat ho podía haver fer constat en la carta, però no quedavan bé i com els avis no llegeixen no se n’adonen. I el tret, engunay, els hi ha sortit per la culata, perquè els avis s’han revoltat. Amb la moral evangèlica a la mà estant faltant greument contra natura i en un cristià aquest contra natura és pecar. Però quan per les notíces t’assabentes que la corrupció també es passejà tranquil·lament per València amb motiu de la visita del Papa i entre els imputats hi ha el President de la Comunitat Autònoma i un bisbe Auxiliar, no pots fer res més que perdre  confiança en les institucions governades per ciutadans indignes. I és la indignació despertada entre els jubilats de tot l’estat un signe clar de la poca dignitat d’una gran part del poder polític, econòmic i religiós. I a on portarà la rebelió dels pensionistes? A demanar-els.hi que s’estrenyin el cinturó, que tinguin paciència, els hi faran una falsa promesa de millora i tal dia farà un any. No els hi preocupa la vida dels jubilats que depenen d’una pensió. Només els hi preocupa el seu vot a l’hora d’unes eleccions. Jo em pregunto, quan en les properes eleccions el PP els hi demani el vot, qué faran? Dissortadament un greu problema per falta de credibilitat dels partits que tenen obcions de formar govern. Però seria una lliçó de matrícula d’honor si el PP revés una devallada com ha patit en les votacions catalanes del dia 21 de desembre de 2017. La millor moguda i rebelió que poden fer els jubilats és començar una campanya contra l’actual partit en el govern en vista a les properes eleccions i si fos possible provocar unes eleccions anticipades. Estan organitzats els pensionistes de l’estat espanyol per defensar els seus drets i ser contundents en les seves reivindicacions?  La força sobirana dels pensionistes és extraordinària. Cal recolzar  les seves mogudes, però és necessari donar sentit polític al seu vot, que ha de ser de càstig contra el govern que no volen i d’avís al partit que en surti elegit. Els pensionistes han de ser una força viva, no uns sobirans esclaus del poder, sinó uns ciutadans que fan sentir la seva veu per assolir un país millor. És indigne com el PP ha manipulat els fons de pensió i com ha afavorit la gran banca amb els diners dels jubiltats. Les veus d’alguns polítics en relació als pensionistes són una indignitat humana i una  demostració de que la política només té un valor econòmic. Recordeu les paraules de la directora del Fons Monetari Internacional, donant a entendre que s’ha de fer quelcom per eliminar els jubilats per què són un risc per l’economia. I no recordo el nom però algun alt càrrec dels ministeris espanyols s’ha manifestat en el mateix sentit. La rebelió de la gent gran és indispensable si de veritat és vol una Espanya digna.