“L’empressonament dels Jordis envia un missatge esgarrifós”

Són paraules de la Directora d’amnistia internacional a Europa Gauri van Gulik. Darrere d’aquestes paraules s’hi llegeix la valoració que es fa de la política espanyola a Europa i al món. Amnistia és una organització mundial que valora les accions humanes en relació a la pau. Amnistia entèn molt de saber perdonar quan hi ha una falta i de saber reconèixer la veritat quan la falta no existeix, com és el cas dels dos Jordis. En les paraules de la directora d’Amnistia la paraula “esgarrifós” denuncia una desviació de la política i de la justícia espanyoles molt perillosa per preservar la pau i salvar la democràcia. És molt preocupant que massa polítics no escoltin, ni els preocupin afirmacions com la d’Amnistia Internacional. De totes maneres penso que en el subconscient dels que mouen la política i la justícia en l’estat espanyol s’hi mouen situacions que els desestabilitzen i els preocupen perquè sincerament el clima que han creat és desestabilitzador, inconsistent i molt poc creïble des d’el sentit humanitzador que hauria de demostrar la política i la justícia. Disssortadament la paraula llibertat és massa manipulable quan es valora egoïsmes personals o d’equip. I aquesta és la impressió que intueixo als nostres dies. Hi ha empressonaments i alliberaments que no s’adiuen en un model democràtic. Hi ha sentències, actuacions i manifestacions de polítics i jutges que fan dubtar de bones intencions. L’empressonament dels Jordis n’és un exmple a valorar. No hi ha violència en la seva actuació, no hi ha aldarulls socials, i en nom dels aldarulls inexistents se’ls té en pressó més enllà del que marca la Constitució, fet inconcebible sense manipulacions egoïstes i interessades. L’empressonament dels Jordis és un acarnissament contra la dignitat de les seves persones. La resposta de la població és una lliçó prou clara a la justícia. Un exemple, per a mi molt alliçonador, és l’abandonament  dels principals membres del nucli judicial de Catalanya quan el President del Parlament convidat a la celebració de la Festivitat de Sant Raimon de Penyafort va denunciar la realitat dels presos polítics catalans. Una clara demostració de poca voluntat de diàleg, un greuge a la democràcia i a Catalunya i tot amanit amb las paraules del Ministre de Justícia afirmant que els arguments amb que defensem els presos són una mentida. Ho vaig escoltar en la informació de televisió. La repercussió internacional dels fets obligarà a un reconeixement de la veritat i a un exàmen de cosnciència de la política i justícia de l’estat per què estan vulnerant els drets fonamentals per naturals, de les persones, defensats per la verdadera democràcia. Dissortadament en un món en el que el respecte a la dignitat de les persones només té un preu perquè per fer diners tot si val, fins bomberdejar hospitals infantls, manipular la llei entra en el mateix patró. Si en el cas català fem una valoració dels tractes que han rebut els acusats descobrirem, sense necessitat de ser juristes, que alguna cosa falla. El tractament que des de certa premssa es fa de la cupaire Gabriel, refugiada a Suïssa, és una demostració prou clarificadora de la mancança d’arguments creïbles i de la força que en un futur no llunyà pot tenir en la política no només catalana sinò espanyola. A mi personalment l’actuació de la justícia em fa pensar que l’actual govern de l’estat li té pànic al futur no massa llunyà que l’espera. Hi ha procesos que ho fan pensar com per exemple la notícia que corre per les xarxes de la responsabilitat directe de l’exrei d’Espanya en l’assalt del Congrès dels Diputats portat a terme per Tejero. I aixó acusa també l’actual política del PP. Sortosament l’economia no ho pot tapar tot. Sovint desperta la defensa dels drets de les persones. I la lluita contra Catalunya és la lluita contra  drets naturals i històrics de la seva gent. I el camí de la seva defensa horrotitza als seus enemics. La veritat sempre s’obra camí. Les paraules d’Amnistia internacional hi aporten molta llum i molt clara.