LA CATALUNYA QUE VOLEM

LA CATALUNYA QUE VOLEM (4)

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

Un altre desig en el Preàmbul de la Constitució que no és altre que continuar sent desig, perquè desitjant ja compleixen, però quan els hi convè aquest desig és converteix en jutge, essent-ne Catalunya testimoni. En el redactat d’aquest desig una lletra és molt significativa, la i. La presència de la i marca diferències definidores. Crec no ser el mateix escriure “tots els espanyols i el pobles d’Espanya” que escriure “tots els espanyols dels diferents pobles que configuren la nació espanyola”. Tal com s’ha redactat significa que a Espanya hi ha pobles que no són espanyols. Per exemple Euskadi, Catalunya, Galizia i que la Constitució garanteix el respecte dels seus drets. Aquest article desautoritza clarament la celebració del judici contra Catalunya i és una defensa del seu dret a votar sobre el seu futur en una organització política democràtica. En aquest article hi intueixo la desviació democràtica de la justícia espanyola. La defensa de la llibertat indivual i de poble és un deure que democràticament s’ha de respectar i la Constitució marca el camí. I el camí no és l’article 155 sinò el compliment d’aquells altres que donaran o no la conformitat. I en el procès no s’ha complert. I com a ciutadà sobirà tinc tot el dret, primer de manifestar el meu pensament, segon defensar-lo, tercer denunciar-ho i quart demanar esponsabilitat. Amb aquest article Catalunya és una nació diferent ubicada en la península ibérica, com ho és Euskadi, Galizia i crec que també Andalusia. No és el mateix Estat Espanyol que els Estats Units de la Península Ibèrica. Personalment penso que el procès de la història aquest és camí que li marcava a l’actual Nació espanyola. Cal tenir molt present que les nacions són col·lectivitats formades per persones que ocupen un espai i el manteniment de l’espai mai serà un dret superior a la voluntat popular. El desig d’Espanya de protegir la cultura i la lengua en la realitat continua un desig, com ho demostra el tracte que reben els col·legis catalans. El coneixement que tenen els catalans de la lengua castellana hauria de ser un orgull de l’estat i de la nació espanyola. Jo personalment parlo el castellà per immersió lingüística, mai ningú me n’ha ensenyat. I no em sap greu, tot el contrari.Per a mi és un  enriquiment cultural i em raca no saber parlar l’eusquera i el gallec. El tracte que he rebut ha estat castigar-me en públic per parlar català amb un company català quan estudiava en un poble de Castella. I una anècdota, al final de l’estada d’exercicis espirituals en un poblet de Segòvia, un mosen de Castella la Nova ens va preguntar a un altre company català i a mi com ens havia anat i si havien decidit els nostres propòsits. Restarem sense parla quan en preguntar si havien decicit no parlar mai més en català. Aquest és l’ADN dels castellans. Amb aquest ADN qué podem esperar dels polítics i jutges? La defensa de Catalunya es trova davant d’una filosofia clarament absolutista en la pràctica vestint-la de democràcia.