La Catalunya que volem

LA CATALUNYA QUE VOLEM (5)

Promoure el progresè de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna. (Preàmbul de la Constitució)

La cultura i l’economia reben de la política tractaments divergents amb un tret comú, no són factors de vida digna per la majoria de la humanitat. He llegit un comentari afirmant que el Covid-19 obligarà a posar ordre a l’economia. Benvingut sigui però era necessari amb el resultat de tantes morts? Una demostració de la injustícia social que predomina en la humanitat. La cultura i l’economia des de la política són factors divergents. La cultura significa progrès, l’economia palesa egoïsme. La cultura amb una minsa economia treballa per a tota la humanitat, l’economia treballa per una part impedint, a la vegada, que la cultura arribi a tothom. La cultura és el factor pobre en la política de la pell de brau, l’economia essent el factor ric, causa pobresa. El progrès és una paraula que té per objectiu la millora de les persones. Ni la cultura, ni l’economia fan del progrès global una realitat dignificadora. Per què? Davant de la imatge social d’Espanya em fa pensar que a casa nostra la cultura i l’economia continúen sent un desig, suficient per ser demócrates. L’educació és el mitjà responsable de de fer arribar la cultura a tothom. I com es viu a l’Estat Espanyol. Les institucions educatives, totes coigeixen per manca de recursos. El presupost de cultura de l’estat espanyol hauria de ser capdavanter i és cuer. Històricament, una injustícia contra la humanitat perquè la pobresa dominant en el món cultural és un greuge global. I l’economia, quin paper hi juga? Un paper desestabilitzador pel doble joc d’enriquir desmesuradament a uns pocs i fer més pobres a la majoria. I en aquesta problemàtica la política hi representa el paper de la trista figura. Només cal una ullada als diners destinats a la cultura i els destinats a les forces armades. Francament una negació. Lograrà el gir vital la política espanyola? Ho espero però no m’ho crec. I alló que és amargament trist és la comprobació d’una realitat que és una acusació i una esperança. A Catalunya i a Espanya hi treballen verdaders apóstols de la cultura en tots els camps del saber i de la vida, com també veritables cervells de l’economia. No calen noms, són prou coneguts. Dissortadament l’egoísme individual d’uns i l’egoísme col·lectiu de la política hi col·loquen les pedres que entrebanquen a la majoria. La garantia de qualitat hi és. Ho palesa el poble en aquest perìode pandèmic.Humilment li demano a la política un exàmen de consciència sincer sobre la seva responsabilitat.