Celebrades les
Festes de Nadal, Any Nou i Reis dóna la impressió que es torna a la normalitat
de la vida. Però en aquest segle XXI sembla ser que la normalitat és
l’anormalitat. Políticament, religiosament, culturalment, econòmicament podem
definir-la? Espanya, per exemple, que es vanta de ser democràtica i un model a
seguir, esdevé la norma oposada a una convivència en pau. El desgavell polític és
tan evident que esdevé la normalitat. Les formes que tenen els partits polítics
que es vanten de demòcrates són incapaços de seure a la taula de diàleg per
parlar dels drets de Catalunya. El no diàleg és una altra normalitat.
Econòmicament la distribució de la riquesa és tan injusta que sembla poder
afirmar que és la normalitat. El somni d’una llum d’esperança perquè la
democràcia sigui veritablement normal dóna la impressió que ha estat segrestat
per una incultura política. Dissortadament el model democràtic d’una
convivència entre diferents forma part d’una filosofia de l’anormalitat. Què
signifiquen sinó, també entre els ciutadans, els insults i desqualificacions
dels que no pensen igual, arribant fins i tot a l’amenaça de mort? Personalment
trobo inhumà reproduir-les i malauradament no immutar-se i contestar-les no
obre els ulls i encara se senten més justificats per continuar dividint la
societat, quan diuen que la unitat d’Espanya és un exemple a seguir. El
panorama, francament, és molt negre. Però del fons de la foscor sempre esclata
el volcà de la llum. I intueixo que l’esclat no es farà esperar massa. Però no
serà el volcà de la bona convivència a Espanya, sinó el volcà que farà possible
una bona convivència a Catalunya, independentment de qui imposa l’anormalitat
per impedir la normalitat. La parafarnàlia de la política de la pell de brau
per ser fidels a les votacions del 20D trobarà en el NO anticatalà la
normalitat d’un suposat govern estable. Què dirà la gent de la pell de brau si
arriben a formar govern el PP, PSOE i C’s? Els hi faran dir que la democràcia
porta a consens per lluitar contra aquells que prescindeixen de la llei.
L’anormalitat de la llei per sobre la democràcia contra la normalitat de la
democràcia creadora de la llei. Per què amb la Constitució a la mà, els
catalans que defensem uns drets, deixem de ser sobiranistes al pensar diferent?
Quin article de la Constitució em prohibeix pensar en el dret a la
independència de Catalunya mentre el meu DNI em declara espanyol? La llibertat de
pensament no hi ha cap llei que la pugui prohibir. I la llibertat de pensament
és el motor de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada