Amb l’ordinador en el món

       El 2016 ha començat amb un disseny objectiu de canvi de la societat amb la peculiaritat que aquest canvi el demana i l’exigeix la natura amb el canvi climàtic. No és una amenaça,és un avis a la societat i en particular als dirigents perquè la política no és la correcta. La imatge de la humanitat és una pintura d’un artista que vol ser-ho i no ho és. La natura no enganya. Certament que és la verdadera pedagoga del procés de la humanitat. Però el receptor manipula la formació. Pensant en el procés, no és pot negar que és extraordinari i encara ho serà més. Però els progrés que dirigeix el procés no sempre està en mans prou qualificades socialment i cívica. Aquesta és una primera advertència que ens insinua la natura. Però n’hi ha una altra molt exigent: conèixer i saber emprar els instruments que el progrés ens posa a l’abast. Precisament he llegit un llibre que vaig comprar per curiositat que m’ha obert molt els ulls. “EL QUE NO ET MATA ET FA FORT”, de David Lagercrantz. Una novel·la en la que la trama, els protagonistes, diguem-ne bons o  dolents, dominen els instruments del progrés. La intel·ligència artificial. I sembla ser que fa més potents els dolents. Però hi ha un factor molt decisiu: la qualitat humana íntegra a tots nivells. I és precisament la qualitat humana, l’argument bàsic perquè el progrés esdevingui factor d’una convivència universal en pau. És imprescindible que cada ésser humà coneixedor d’ell mateix i dels seus objectius domini les eines que el progrés li proporciona. La intel·ligència artificial posa davant del nostres ulls les tres condicions per ser útils a la societat: primera un coneixement, que ratlli la perfecció, de la pròpia identitat i personalitat, segona, convenciment dels objectius a assolir i tercera, domini de les eines pròpies del progrés. No és una tasca fàcil, però no impossible. Amb l’ordinador personal en el món cada ciutadà des de la seva taula de treball pot fer una gran aportació per la pau desenvolupant els seus objectius laborals, culturals, artístics, econòmics, socials, polítics i religiosos. La postura que no és admissible és aquella de que no hi ha res a fer. Darrerament llegint la premsa aprenc la lliçó encara que provenia d’un fet criminal: els atacants de París actuaven dirigits des de Brussel·les amb les noves tècniques. Si aquestes tècniques estan en mans de persones íntegres, convençudes, justes i socials, la victòria, possiblement molt laboriosa i difícil, és possible. La protagonista de la novel·la esmentada ens ho fa endevinar. Però la lluita no admet desertors. Des de la trinxera pròpia tothom hi ha de lluitar amb les seves armes culturals del progrés. Aquesta lliçó també me l’ha ensenyada el meu ordinador que he après té un espai en el món, el meu espai. El progrés en el treball propi de cada persona.