Quan reflexiono sobre la pedagogia sovint em va a la memòria la
imatge del filósof Sócrates adoctrinant, passejant, els seus alumnes. La
pedagogia és l’art de saber conviure. I en els nostres dies, moltes actuacions
polítiques i judicials sembla ser que tenen en les forces armades els seus
pedagogs per convèncer amb la força als ciutadans i alló, que és pitjor, rau en
el fet que els pdedagogs se’n vanten de les seves accions. Tot plegat,
ordenants i executors em porten a pensar que no tenen una pedagogia de formació
ciutadana. I m’hi porta a pensar-ho el fet que el sindicat de la policia Jusapol
ha organitzat dues manifestacions defensant la honorabilitat de la policia en
la seva actuació del dia 1 d’octubre de 2017 malgrat haver causat un miler de
lesionats. Lesionar, si no és en legítima defensa, és sempre inhumà corroborant-ho la Constitució. No nego el
dret de manifestació, els policies són persones i la seva dignitat de persones
els justifica però les seves accions mereixen sempre la valoració de
dignitat? Sempre que una acció perjudica
el físic i la moral d’un ésser humà és una indignitat encara que l’execució
l’ordeni la màxima autoritat. I aquesta és la raó de la il·legalitat de l’acció
policial a Catalunya el dia 1 d’octubre. Però quan es fa una manifestació cal
que els seus motius no es manipulin perquè amagar la manifestació de Barcelona
sota la demanda d’un millor salari per
donar legitimtat, és una covardia, covardia que es legitima insultant i provocant.
I no vull justificar enfrontaments inútils per part dels independentistes i jo
sóc independentista primerament perquè la pedagogia de les relacions entre
diferents no rau ni en la força física, ni en l’insult i segon, perquè
l’experiència ens ensenya que l’unionisme manipula les raons i una manifestació
pacífica la reverteix en criminal, com ja n’hi ha proves. Dissortadament qui ha
de donar exemple de ser un bon pedagog palesa la seva incapacitat i no té altre
argument que la sanció en base sovint a una manipulació de la llei i valent-se
de la força si es veu incapaç de fer-ho raonablement amb la paraula. En la
meva observació de la convivència
nacional i universal m’esborrona la manca de pedagogia, dit d’una altra manera,
justificar la força de les armes per imposar lleis manipulades i massa sovint
egoïsmes de poder. La imatge de la convivència mundial és l’argument que
demostra la greu manca de pedagogia en les relacions de tota mena i estic
convençut que el gran culpable és una política al servei d’egïsmes personals o
de partit. Sincerament, el món està en mans de polítics que ells són la llei i
no complir els seus capricis és un crim, encara que la seva política produeixi,
com es comprova, milers de morts. La mort és, al segle XXI, la pedagogía de
força de la política mundial. Per
adonar-se’n només cal analitzar les notícies de mortaldats que es produeixen
cada dia. Fins i tot morts produïdes per accidents climàtics amaguen
culpabilitats polítiques per inhumanes. Ho palesa un clam social mundial de la urgència
de respectar la dignitat de les persones com argument de millora, per exemple,
del canvi climàtic, la gran amenaça de la humanitat i massa polítics tenen
aquesta amenaça per aliada. Escoltem la sabiduria dels savis, com Sócrates, que
sabia molt bé com calia educar. Els educadors hi són, però com a Sócrates se’ls
condemna a morir. La imatge Sócrates prenent la cicuta amb que fou condemnat a
morir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada