La pancarta d’arribada de la independència saluda als corredors

En una gran cursa al llarg del seu trajecte sempre hi ha serveis d’habituallament per refer les forces dels corredors. La cursa de Catalunya cap a la independència porta un recorregut de més de tres cents anys, recorregut ple d’osbtacles però, a la vegada, els habituallaments han sorgit d’on menys es podía esperar, perquè els obstacles han complert la funció d’allargar la mà als corredors.. Quan tot fa pensar en una arribada no massa llunyana, la fidelitat del poble català recupera energies, moltes d’elles, d’indrets mai sospìtats. Dels mateixos enemics. Així ho han confirmat les eleccions il·legals del 21 de desembre. Els paranys no deixen de sortir, però l’habilitat i la intuició de la gent sorpren amb els seus recursos. Però alló que semblava impossible comença a treure el nas. La justícia europea comença a desconfiar de la justícia espanyola, en particular en l’aplicació que s’ha fet de l’article 155 de la Constitució. Les contradiccions entre la política de l’estat espanyol amb la seva aplicació i la resposta ciutadana del 21 de desembre de 2017 estan obrint els ulls de les institucions europees, en particular del Tribunal Internacional dels Drets Humans. Malgrat aquesta sospìta i les instàncies alemanyes, el govern del PP, endureix el seus atacs contra Catalunya, donant la impressió de no donar temps a la justícia internacional a salvar Catalunya de la seva mort política. El problema, que el Govern d’Espanya sembla no voler veure, l’europeu, sí que l’intueix, és que amb aquesta política contra Catalunya, Espanya està signant la seva sentència de mort política i econòmica. I aquesta és l’espasa de Democles que penja sobre bel cap del President del Govern Espanyol. En política, com en tot en la vida, no es pot perdre de vista que les persones, sigui quina sigui la seva importància, són temporals i tenen els dies comptats. Aquesta circumstància, al costat de la de les diferències, haurien de ser bàsiques a l’hora de complir la missió que la història li ha encomenat  a cada ésser humà. I no es té en compte. Dissortadament, aquesta circumstància, s’ha perpetuat des de la prehistòria en les parts altes de la convivència humana. La divinització del poder que hauria de ser una dignificació, s’ha convertit en la seva perversió. I tampoc es medita prou. Em fa la impressió que el problema català espanta a la política espanayola i a l’europea, aquesta comença a reflexionar, perquè pregona la solució basada en la dignitat de totes les persones. I les polítiques espanyola i europea no van per aquest camí, però la història manté el seu programa i la llum del sol de la verdadera justícia es comença a veure en un horitzó cada dia més proper. El cor m’ho diu, la intel·ligència ho analitza i la raó conclou que la llibertat dels pobles és la solució per a una convivència humana mundial en pau. A casa nostra hi ha una dita que ho confirma:”als pots petits hi ha la bona confitura”. Correm sense defallir la gran cursa de la independència de Catalunya, quin model és una invitació a la verdadera democràcia en tot el món. No és un somni, és una convicció.(La pintura és de l'amic Adib, proclamant la victòria dels drets humans, la llibertat)