Una política d’escàndol, per meditar pel Nadal

Intentar ser un observador imparcial del procès actual de la política espanyola no és només difícil sinó impossible. Són tantes les incongruències que s’hi escolten i s’hi barregen que la persona més sèria i justa només pot afirmar, estem en un país en el que l’ordre natural es trepitja a cada cantonada. Estem vivint una història de la política que vol ser la solució de tot i és la causa del desequilibri social mai viscut fins els nostres dies. Una política que vol entendre de tot i resulta que no sap qué és fer política perquè ha passat el relleu a l’economia mundial. Sempre he pensat que la centralitat estava en la dignitat dels ciutadans. I pobre de mí, he estat un il·lús, perquè la centralitat se l’emporta el diner. Per guanyar diners i fer-se ric tot s’hi val. I aleshores ens trobem en una diferència de classes socials inexplicable des del dret natural de les persones i dels pobles. Per què les desigualtats injustes no les pateixen  només les persones, sinó les entitats, els pobles i les nacions. Una verdadera vergonya de la història de la humanitat. Pobre de mi, em creía que l’objectiu de la Comunitat Europea era el benestar de tots els ciutadans quan la veritat rau en el fet de guanyar diners. I aleshores ens trobem en un gran mandatari europeu, el Sr. Juncker, que convertí essent ministre, Luxemburg en un paradís fiscal emparat per la llei.

És francament incomprensible aquesta deriva en dues direccions, la riquesa per a uns pocs, la misèria per a la resta de la humanitat. La fe en una Catalunya independent per la dignitat de les persones m’ha obert els ulls i entenc  el perquè la política espanyola és en matèria económica una de les més corruptes del continent. I la meva voluntat de treballar per un món millor m’està fent adonar de la corrupció existent en altres estaments socials, necessaris pel benestar, però que la política corromp. La política corromp la cultura amb una política educativa que de pedagogia encara està a les beceroles pretenent que el mateix programa ha de servir per a tots els pobles d’Espanya sense respectar les diferències i les identitats pròpies. Es corromp la cultura obligant-la a treballar sense recursos i cargant-la d’impostos. També impedint als jubilats a publicar llibres sota l’amenaça de perdre les pensions. Es corromp l’esport permetent unes despesses multimilionàries a favor d’uns pocs i pobresa per a molts.

Es corromp l’agricultura important productes de l’exterior que obliguen als productors a vendre amb preus de misèria i de mal viure. Es corromp el transport amb instalacions defectuoses i amb vehicles que afavoreixen els més rics i no s’estudia com cal la reducció de la contaminació sense perjudicar els més humils. No em poso amb la religió, que també es corromp amb actuacions polítiques manipulades escandalosament, amb aparicions d’àngels inexistents, i amb les subvencions. I alló que és més llastimós és que es vol amagar la corrupció amb l’afirmació que la societat avança. I tant que avança i ho fa malgrat els poders corruptes. I si no avança més és per la corrupció. L’estat no les vol aprendre les lliçons del poble. Però un exemple la Marató de TV3 en benefici de la investigació. L’estat se n’hauria de donar vergonya que amb l’escàndol  del repartiment del diner es perjudiqui la investogació científica per a una salut més forta i una vida més digna. Malgrat la corrupció existent, l’estat s’hauria d’avergonyir al veure com la gent zenzilla procura que el Reis arribin als nens més pobres. I també de com moltes famílies tenen sostre i menjar amb les recaptes d’aliments. És tan orgullós, que, n’estic convençut, no ha analitzat mai els diners que els ciutadans li estalvien amb la seva solidaritat i alló que fa és carregar amb més impostos de tal  manera que molta gent s’ha trobat, gràcies a la política, en la misèria. Mentre a la pell de brau hi hagi només un pobre, la darrera responsabilitat la té sempre el poder de l’estat. No analitzem les seves nòmines perquè són un escàndol, com aquella resposta del President del Govern a una velleta que li va demanar quan guanyava i no va tenir paraules, només força més que vostè. És la imatge de la injustícia en que viu massa gent.