Sobirania popular o diner

Francament el tractament del problema català per part de l’estat espanyol esdevè el descrèdit més greu de la democràcia. Supeditar la llibertat a una multa, i la seva veritat a la quantitat, és obertament una indignitat i un insult a la ciutadania. Canviar el càstig per diner és una demostració de la impotència del sistema judicial per demostrar la veritat del culpable. Comprar amb diners la llibertat és una clara manipulació de la llei i de la justícia. El diner és una garantia que el culpable no tornarà a  delinquir? El diner com pagament d’una pena no és res més que deixar en llibertat el lladre o el criminal. També pot ser, i penso que amb massa possibilitat, que la multa sigui la trampa per amagar la injustícia de la sentència. I em recolzo en la Constitució Espanyola. Els presos per la independència estan privats de llibertat injustament i aquesta injustícia és més clara desprès de les votacions del 21 de desembre que els hi han donat la raó. Si la majoria sobirana defensa la inocència dels dos Jordis, i dels dos membres del govern, no deixar-los en llibertat és un ultratge a la democràcia i una negació de l’article de la Constitució que dóna la sobirania al poble. Una persona intel·ligent ha de rebutjar clarament la política del PP en aquest assumpte i l’ha de rebutjar per incompetència dels seus polítics a l’hora de raonar les causes. És incomprensible que un partit enfangat fins el moll de l’os en causes de corrupció pretengui tenir credibilitat quan és incapaç de dialogar i d’entendre les lleis que són prou clares. Dissortadament l’ofec monetari té les mans lligades dels politics en el govern. És incomprensible, que unes votacions clares que han demostrat la seva incompetència, siguin objecte de manipulació mal intencionada. Per què és mala intenció la política del PP contra Catalunya. Una demostració ens la dóna la campanya que està duent a terme perseguint polítics, que tenen la credibilitat popular, imputant persones que donen la cara i no amaguen el seu pensament i en definitiva convertint les idees en crims. La manipulació de les paraules. Pervertint els significats fent-els’hi dir alló que no diuen. Senzillament el vot si no diu alló que ells volen no és vàlid. On hem arribat? Senzillament a la materialització de la vida, convertint-la en bitllet de canvi. No es pot caure més baix. Sense cap mena de dubte a la política espanyola li fa falta una aprofundida cultura de la democràcia en la que la llei protegeixi al ciutadà, no el castigui. Que li obri les portes a la dignitat i al benestar i no que el condemni a la precarietat i a la misèria. Per què un govern que no sap solucionar els problemes dels seus ciutadans, és un govern indigne i nefast per a la convivència. I quin és l’horitzó que el govern del PP dibuixa cara el futur dels pensionistes? Quin és el futur dels treballadors no qualificats que són indispensables per feines necessàries pel manteniment dels pobles i de les ciutats?

És indignant que un treballador del camp no pugui somiar en una vida d’un benestar com el d’un industrial. I no em refereixo a tenir més o menys diners, sinò a poder satisfer les seves necessitats físiques i psíquiques. Poder dir el que jo penso i manifesto se’m respecti. Existeixen moltes persones de pocs o gairebé nuls estudis, que són uns veritables pensadors i ningú els escolta i diuen veritats com un temple. La meva vida de ne viscuda entre pagesos, em va obrir els ulls com un pagès sense estudi era capaç de contribuir a la bona governança del seu poble i de com deixava sense paraula a qui l’acusava d’una acció criminal que no havia comès. La meva infància viscuda a pagès en temps de la guerra civil em va fer aprendre on rau la dignitat de les persones. No en aquelles que al menjador de casa manipulaven pistoles sinò en aquelles dones que cuinaven pels soldats pistolers. I recordant la meva infantesa, en la meva edat d’avi el meu pensament em porta a creure en les persones i a donar credibilitat al vot quan és autèntic i democràtic. Escoltant, observant, llegint i reflexionant, ara que sóc a tocar els noranta, he deduit que els polítics són massa orgullosos i molt mancats d’humanitat. Sobre tot aquells que es creuen tenir la veritat absoluta en la llei. Quin error democràtic més absurd!