Ulls que no volen veure omplir Brusel·les

Hi ha dies lluminosos en la història que per la seva força cal emprar ulleres fosques. Aleshores es gaudeix de la llum i s’enten el seu perquè. Però també hi ha aquella persona que la llum li fa mal i aleshores es tapa els ulls o s’amaga en la foscor. I gaudeix odiant la llum. Dos gaudis diferents, antagònics i traslladats al camp social, espais de diferències enemistades. Un exercici positiu i, a la vegada creatiu, rau en el fet de valorar les postures d’uns i altres. Aquells, que amb ulleres fosques, continúen gaudint de la llum, són persones d’esperit positiu que desitgen una convivència en pau i respectuosa de les identitats dels altres. Aquells que es tapen els ulls són persones que no accepten la veritat dels altres i que volen imposar, des de la foscor, la seva veritat que no es basa en la germanor sinò en la imposició. Les ràfagues de llum, quan es repeteixen sovint, són indicadors i un reclam d’un futur més clar i més humà per generar una convivència solidària i pacífica. Catalunya ja fa uns anys que genera fortes ràfagues de llum per practicar una política de benestar entre tots els pobles d’Espanya, respectant les identitats pròpies de cadascú. Dissortadament aquells que han de rebre aquest missatge es tapen els ulls amb el seu absolutisme que obstaculitza a molts ciutadans de la pell de brau, ser ells. I no em refereixo només als catalans, que per cert són els més atacats injustament. Manifestacions pacífiques que han estat menys-preuades amb arguments polítics manipuladors, però que han obert els ulls de la venjança per anorrerar Catalunya. I l’anorreament començà quan els catalans votaren malgrat la presència de les dites forces de seguretat que causaren un miler de ferits i algun d’ell de gravetat perdent un ull i un nen invàlid per vida i l’estat amb els ulls tapats. I la força de la llum era tant forta que intentaren anar més lluny i ho feren amb l’article 155, que sortosament està produint l’efecte contrari, encara que lentament, perquè posa al descobert incompliments constitucionals i de lleis europees. I aquests ulls que no hi han volgut veure ens volen fer creure que ells han obert els ulls dels independentistes. No van errats, els han obert però descobrint la manera de convertir en legal una imposició il·legal. De convertir en llum, la foscor. D’ensenyar a tenir els ulls oberts davant de la llum. No és cap secret que es corre un intent de risc manipulador però analitzant com els independentistes han afrontat la presó i l’haver de refugiar-se a Brusel·les i els ciutadans amics de la llibertat com han defensat el seu govern destituit, l’esperança d’un resultat de llibertat cada dia el veig més clar. No comprenc com un govern és incapaç de valorar el comportament d’un nombre milionari de ciutadans que defensen una idea i només la violència física o legal és la seva resposta, obviant la resposta democrática quan se’n vanta il·limitadament. És ben veritat que quan la política vol ser llei, ciència, cultura, civisme, les errades suren tot seguit i el poble viu una altra dictadura. I alló que és més trist que s’empara en la Constitució que manifesta ser sobirana la voluntat popular. Dissortadament la política prefereix la ceguesa que seguir el dictat de la llum.