M’esborrona la política del segle XXI i en particular l’espanyola

 Tinc una estranya sensació que la política mundial ens torna a les etapes de les grans dictadures.  Sembla un contrasentit, però m’hi veig immers contra la meva voluntat i manera d’entendre la història. I alló més greu rau en el fet que s’actua en nom del progrès. Personalment penso que no s’ha paït el missatge de la democràcia. És veritat que és un missatge progressista però un missatge incomprès voluntàriament pel gran poder. I la incomprensió es fa palesa en la persecució de les idees. Es prohibeix pensar. I es barra el camí a ser culte. En una paraula es prostitueix el concepte democràtic perquè quan no es tenen arguments raonats la democràcia és la llei. I en aquest punt és on rau l’antidemocràcia. Una ullada a la imatge actual del món ens confirma amb força claretat la realitat de la no democràcia per la forma com actúen les persones en la política, en l’economia i també en la religió, valorant la dignitat en els càrrecs i no en la persona. Un exemple prou evident i actual: la persona que no té feina i mal viu rep una ajuda de l’estat que la retè en la misèria i en el mal viure amb una paga mensual d’uns cinc cents euros i els que treballen la majoria són mileuristes. El treball productiu no és valorat

. Comparem aquesta ajuda amb el que cobren els governants i els diputats i senadors amb comisions extres a part. Uns i altres són persones. I encara s’escolten veus polítiques per exemple que els pensionistes s’hon passen massa bé i viuen massa anys. Tristement la política mundial és incapaç de portar la pau al món perquè no té diners per la vida i les depeses per la guerra són multimilionàries. Dóna la impressió que la guerra és la solució per evitar despeses de subsistència de la gent. Em fa l’efecte que la política és important perquè és el camí més fàcil per fer diners, però amb una clàsula dissimulada de les votacions. No tothom s’hi pot presentar i no tthom que si presenta hi arriba. El teixit està ben ordit. No seria així si els càrrecs no puguessin eternitzar-se com sembla que succeix a la pell de brau. Els fets són els fets. Per exemple a l’estat espanyol hi ha alguns ministeris que semblen reservats per a certes persones, perquè cada vegada que guanya les eleccions el PP, les mateixes persones ocupen els mateixos ministeris.

No cal citar noms. Em crida molt l’atenció de la qualitat que se li dóna a la democràcia com a facor de convivència a Europa i Espanya, quan el veritable poder que governa és el diner i deixa a la majoria a l’estacada, també a Alemanya, que diuen és el model a seguir, no diguem a Espanya que és l’estat més corrupte o dels més corruptes. Quan llegeixo la Constitució, la Declaració dels Drets Humans, tractats europeus i sentències de Tribunals de Justícia Internacionals, francament acabo reflexionant tristement com n’és d’hipòcrita la política actual. No n’hi ha prou que visquin bé uns privilegiats, tothom hi té dret i la política europea amb l’espanyola inclosa no són cap exemple d’humanisme. El problema català a Espanya i a Europa és un clar testimoni de manipulació de la convivència distorsionada per interpretacions legals. I no només Catalunya.