El Pare nostre, també sociologIa política

Som moltes les persones que resem, potser diem, cada dia el Pare Nostre. Però quina atenció i meditació li dediquem? Certament és una oració. Però qué és una oració si no una relació de superior a inferior, de pares a fills, de governants a governats? El Pare nostre té dues parts molt diferents i molt clares, però des del punt de vista humà convergents. En la primera hi ha tres peticions, tres desitjos.

1.-Que el Pare santifiqui el seu nom. Ell ja ho és de sant, a qui li cal santificar-se és al fill. Els homes i les dones fent santa la seva persona santifiquen el nom del pare. La santedat de Déu es manifesta en les persones. Com? Anem al segon punt.

2.-Vingui el teu regne. Les persones són el regne del Pare a la terra. Com es fa?  Un pas més. És questió de voluntats, la del Pare i també la dels fills (autoritat i súbdits)

3.-Complir la seva voluntat. Quina és? Que els homes i les dones visquin en veritat i justícia. Adorareu al Pare en justícia i veritat, contestà Jesús. La justícia i la veritat d’actuar com a persones i ser persones. Són les persones que han de ser justes i veritables. Com? Ara ens trobem amb la convergència. Alló que es fa en el regne de cel,  la perfecció total, que es fassi també a la terra. La convergència, els dos mons, l’etern i el temporal, en un. La verdadera globalitat. Però amb una diferència molt important, en el cel ja s’ha assolit el tot, l’home i la dona són felicitat,són sants, en canvi a la terra busquen la felicitat, caminen cap a la felicitat. L’home i la dona temporals són  perfectibles. Es compleix el cel en la terra caminant-hi. Es a dir, la vida de les persones a la terra és un camí que cada dia pot millorar amb l’objectiu de ser aspirant a campió. I aixó és possible? No faltaría més. Ens ho ensenya la segona part, que molt simplificada és una lliçó de filosofía històrica de la vida.

a.-El pa de cada dia. Simbólicament el que es necessita per a una subsistència digna, que vol dir verdadera i justa. Com ens el dóna. No pas a mà. La naturalesa gaudeix de tots els recursos. Aquests recursos naturals per a la subsistència, ens diu el llibre del Gènesi, que Déu, el creador, els va posar a disposició de la humanitat, tota, no d’una part, representada per una home i una dona, Adan i Eva, que eren, aleshores tota la humanitat. I per disposar-ne, el primer que s’ha de fer és tenir-ne coneixement per poder desprès disposar. No és un regal, és el fruit del regal de les capacitats humanes.

b.-I perquè aquesta norma es compleixi el Pare nostre ens adverteix de dues condicions, saber perdonar, saber demanar perdó i evitar caure en  perills, el mal. De què hem de demanar perdó? Per exemple del mal us de la natura, apoderant-nos de bens materials per a us exclusiu d’un enriquiment personal condemnant els altres a la misèria. Un exemple pot ser una explotació mineral que beneficia uns pocs i perjudica a molts. Un altre, les dislocacions d’empreses. I com aquesta circumstància pot afectar a qualsevol persona, totes han de saber demanar perdó i perdonar. Un altre exemple molt vigent avui: el problema del terrorisme. Els terroristes han de demanar perdó però les víctimes també han de saber perdonar. La pràctica de la justicia és molt exigent.

c.-evitar el mal. Quins mals? Tots, els materials, els psicològics, els físics i el morals. Tots sense cap exclusió. Per evitar la temptació i també el mal, les persones estan dotades de dues facultats molt importants, la intel·ligència i la voluntat. Saber i voler són dues condicions indispensables. I no saber i no voler poden ser consequència de prendre el pa, de no perdonar, de pensar malament i de no evitar perills per part d’aquelles persones que hi tenen responsabilitat. Però cura,  des de l’óptica personal el Pare Nostre pot esdevenir un boomerang tant per la banda dels qui manen com dels qui obeixen. La política en democràcia és recíproca, uns manen perquè han rebut el mandat per part del poble de manar, el poble és el seu senyor, el poble obeiex a uns governants perqué així ho ha decidit. Curiosament tothom és governant i tothom és súbdit i des d’aquesta consideració la filosofía política del Pare nostre és vàlida per a tothom, indistintament de les creences.