DEMOCRÀCIA D’ARREL FRANQUISTA

 

La classe política espanyola de dretes i extrema-dreta van girar l’esquena al Papa Francesc quan a l’entrevistador li va dir: “Jo no sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història, sobre tot la història del segle passat. I si no ho està, crec que ha de fer un pas de reconciliació amb la pròpia història”. Que una autoritat important del segle XXI s’expressi de tal manera és senzillament perquè en l’ambient mundial no tot són flors i violes en l’actual democràcia espanyola. No cal sortir d’Espanya per tenir dret a posar en dubte la fidelitat democràtica de la majoria dels partís polítics. Amb un detall és suficient: com argumenten les votacions. Són extremadament partidistes. Tenen bàsicament un objectiu, assolir el poder, com si l’altre no hi tingués dret. Comprovar com els grans partits es porten amb els de menor representació, no hi cal altre argument. Un detall, en el Congrés quan un partit minoritari defensa la seva postura una gran quantitat de Diputats abandonen els seus escons. La falta de respecte als altres que comporta aquesta conducta és una demostració de la pobresa democràtica que es practica perquè no es viu. Encara que sembli increïble la Constitució espanyola recolza la feble democràcia. El polític i escriptor Carod Rovira en l’article publicat al Punt Avui TRANSICIÓ, LA SEVA I LA NOSTRA, el dia 20 de novembre de 2021 escriu: “La Constitució, que assegurava les llibertats individuals bàsiques, alhora alliberava els franquistes, el seu règim i les seves atrocitats, de tota responsabilitat legal. I els seus crims i els intents conscients de genocidi cultural i lingüístic restaven oblidats amb tota impunitat”. Amb aquesta base és comprensible que un general retirat de més de setanta anys l’any 2020 s’enfronti a la democràcia i afirmi que cal afusellar 26 milions de fills de puta. Amb persones que pensen així es viu, de veritat, democràticament? Si l’any 2020 hi havia militars amb aquestes idees, els anys 1950 també n’hi havia que no estaven d’acord amb el General Franco. En el Pensionat d’alta muntanya de Puigcerdà hi estava internat el fill del Capità General de Catalunya. Era jo director d’interns i amb ocasió de la visita que feia al seu fill, ens acompanyava a fer un cafè i en la darrera visita ens va dir que havia d’anar a Madrid perquè no tenien ni idea  de Catalunya. Dissortadament no va poder anar-hi perquè va morir a l’hotel ceretà on s’hostatjava. Rumors populars feien referència a una sentència de mort dictada. Personalment penso que sí. Com més llegeixo la Constitució més convençut. Un detall, l’article 155, és un article propi de les dictadures com la de Hitler, amic de Franco. I d’altres articles. Però allò que més em convenç és l’obediència cega a una llei humana, la Constitució ho és. Les obres humanes mai son perfectes, han de buscar la perfecció i en aquest camí hi trobem la democràcia, perquè democràcia és la voluntat del poble i el poble no és perfecte. El funcionament de la política espanyola en democràcia des dels seus inicis respira la voluntat dictatorial franquista.